dijous, 31 de maig de 2012

PEP CABALLERIA:"Si no treballés, faria el possible per estar amb els nens"


Entrevistarem en Pep Caballeria: el cap d’estudis de l’IES Premià de Mar, que ha acceptat la nostra invitació per realitzar-li l’entrevista següent:
JÚLIA MESSEGUER (1r d'ESO)

1.      Quina era la seva feina abans de ser cap d’estudis?
Era Cap d’estudis d’un altre centre, també vaig ser professor i Cap de Departament.
2.      Abans que es fusionessin els dos instituts, en quin treballava?
Vaig treballar al Cristòfol Ferrer.
3.      Quants anys portava en aquell centre?
En aquell centre portava si fa o no fa 20 anys.
4.      La fusió entre els dos centres va portar molts problemes?
Sí, perquè les maneres de treballar no eren les mateixes i calia posar-se d’acord per formar  el centre.
5.      Quins avantatges i quins inconvenients va portar la fusió?
Els avantatges són que per al poble és el centre referent. I els desavantatges, que no tothom coneix  l’alumnat i per tant poden fer “trampes” per dir d’alguna manera.
6.      El procés que van dir d’un ordinador per a cada nen encara està en funcionament?
Al final no ho vam agafar perquè no estava clar, hi havia problemes econòmics.
7.      Com s’organitzen els actes escolars?
Els horaris tenen molta dificultat perquè has d’aconseguir que tothom estigui fent alguna cosa. I les sortides es planifiquen, encara que és una feina més petita.
8.      Per què és controlen tant les faltes de l’alumnat?
Perquè hi ha una doble obligació: anar a classe (obligació de l’alumne), controlar aquesta obligació i informar als familiars (obligació del centre).
9.      Com porta el tema dels alumnes conflictius?
Donen molta feina, per què es resol un problema quan algú entén el que ha fet malament, i això costa bastant.
10.   Que és el que més li agrada i el que més li desagrada d’aquesta feina?
El que menys m’agrada és donar la informació a les famílies sobre les baralles, etc...
El que més m’agrada és fer classes i veure com els alumnes aprenen.

dilluns, 21 de maig de 2012

Un alumne del centre guanya el premi Heracles 2012

Rubén Florencio Alcàntara, alumne de 2n de batxillerat del nostre centre, ha guanyat aquest any el premi Heracles per fer el millor treball de recerca de Catalunya dins de l'àmbit de llengües Llatina i Grega. L'originalitat en el tractament, el rigor en els continguts, la metodologia de la recerca i l'expressió, redacció, ortografia i presentació adients al nivell d’alumnes de 2n de batxillerat, han sigut els factors que li han donat al Rubén el primer premi en aquest concurs. Esperem que aquest fet serveixi com a estímul per als alumnes que hagin de fer el treball de recerca l'any que ve. Felicitats, Rubén!

Podeu trobar més informació aquí.

El cole no me gusta

Transcrivim aquesta col·laboració que ens han enviat un parell d'alumnes de 3r F molt engrescats amb la cultura.

El cole no me gusta porque, es una mierda. No me gusta madrugar ni tampoco andar 30 min para venir, porque me canso. Y da muncho palo porque está muy lejos de mi casa. Es cómo una cárcel porque no me dejan hacer lo que quiero y me aburro mucho en las clases. Pasan muy lentas y los professores hablan mucho. Nunca se callan y a la mínima te echan bronca y te castigan. Son muchas horas encerrados aquí y muy pocas en casa. Los profes amenazan mucho con quedarse horas de permanencia, y que te expulsen del cole unas semanas o días. Son muy estrictos y pesados. Y siempre quieren llamar a los padres, y luego ellos te castigan sin poder hacer lo que te gusta.


                                                           Fin.

           
                                                                                                   Andrés y Siham.

dilluns, 14 de maig de 2012


The Padlocked Chest

I sneaked into the old abandoned house at the end of the street. I was surprised to find a small, padlocked treasure chest on a dresser in an upstairs bedroom. There was a note that said, “ Do not open . EVER!” I also found a small key hanging on the wall. I tried the key in the padlock. It was a perfect fit. I could not believe it, it was everything so strange that I could not realise  what was happening, just before I could open the chest I thought about what I was doing,  if it was worth doing it or not, about what would happen if something went wrong. But I decided not to feel any fear, just to turn the key and open the chest and see what happen. It was the good decision I think. But when I saw what was inside, I realised that the one who had written what was inside was not a stupid man. It was not treasure there, just a map, a map of somewhere else. I became amazed at the first moment, a plan, something exciting, but one minute after the feelings of happiness I had turned out to feelings of fear, I became very afraid of the place where the treasure was hidden. I could not solve the map and what was more frightening was that I didn’t know where I had to go and if someone would be waiting for me.
I decided to come back home, take a breath and try to know whether looking for that place was a good decision or not.  Finally I decided to take it easy, to continue with my life and let that issue for later, when I could devote my time there.

The time passed and two months after that decision I got unemployed, so I just decided to carry on with that issue I had left out before. I decided to investigate where the place I had to go could be and well, I started to look for places that could be related with the picture I had found in the chest. This was not a very difficult thing to do, I realised what  place it was as soon as I saw the photo,  the Aran islands, in Ireland. The inconvenient was the place where the camera was pointing when taking the photo, the ground of the most impressive cliffs all over the world, the Cliffs of Moher.
This is when I got really afraid, who could be so twisted as to put anything in such an inaccessible place. Then I started to think that the good point of this was that I could see easily if someone was waiting for me there but at the same time I noticed that it was easy to reach that place but it was impossible to leave it because climbing while I was wearing wet clothes the cliffs of moher meant to die.
After that, I started to search for the person who could have left the chest there to see if it was feasible to go to the cliffs or if the person was just a killer or someone dangerous. But this search became too difficult, so I just gave up, I knew I had to make a decision with the information I had and the decision was to fight, to reach whatever that was in the cliffs even I knew I was putting my life in danger.
  So the following day I decided to travel to Galway and start the most dangerous journey of my life.  When I arrived there I hired a boat to go below the cliffs with some other tourists. And, when I arrived there, I decided to dive into the sea and I started to swim along the ocean, trying to get to my goal.
The sailor was fascinated with me and he started to shout at me, trying to stop me, but in that moment, no one and nobody could stop me, I knew I was reaching it, it was so close, all the cliffs crowded, all the foreigners cheering ( they might have thought it was a competition), it was such a sweet scenery that I had to fight.
Finally I could arrive at the shore even I was exhausted. It wasn’t difficult to get to the treasure, in fact I can’t understand why nobody had tried to get to there before. When I got the treasure, I realised that it was opened so I just picked up everything I could and that was when I started to wonder how I could get back.  I decided to wait, it was the only option because swimming to the Aran islands was impossible, in fact was a record that had never been beaten before. I just waited until I could see a boat. In fact, I knew I was in Eire, the most savage Eire, where the sun sets is at 11 pm. But it was 7 pm and I felt really afraid, I had to make a decision, the boats stopped going through the cliffs and I didn’t know what to do : spent the whole night there or swimming up to the other side of the shore.  I decided to take the second decision and started to swim, with the jewerelly on my feet and I just did my best.
I think it was the craziest decision I have ever made in my life and it was the correct one, 3 hours later, I don’ know how, I arrived at the Aran islands, I was a record and a rich man. Luckily there were some houses next to the beach and I could get there and sleep well.

The next day I caught a flight and I came back to Galway, a little bit more rich but all in all, with more experience and having had the greatest experience of my life because of opening a padlocked chest.

Fernando García: "Aquí mai no es passa fred"


Génesis Robalino, Àlex Aguilera, Cristina Edo



Fernando García és el secretari de l'institut Premià de Mar i el volem entrevistar per obtenir informació sobre com s'administren els diners en el nostre estimat centre, saber com afecten les retallades, la crisi i en què consisteix la seva feina.


Quan fa que treballes a l'institut?
He treballat als dos instituts, al Cristòfol Ferrer sis anys i al Serra de Marina nou.

És el pitjor moment econòmic a l'institut? 
Evidentment, amb molta diferència. 

Quines són les seves ocupacions en el centre?
Secretari, professor i administrador.

Quantes hores treballes a la setmana? Quantes de secretari ? I de professor?
Nou hores de secretari i nou hores de professor.

Els alumnes hem notat que ha fet molt de fred aquest any. Per què no s'han encès més hores les calefaccions?
Les calefaccions s'han encès aquest any de la manera habitual en un principi, el que passa és que l'edifici del Serra és més fred, encara que també va haver-hi un problema amb la caldera durant uns 2 o 3 dies. Aquí mai no es passa fred.

Com portes això de ser mestre i administrador a la vegada?
Regular. El treball de secretari en el centre no és només administrador econòmic, també m'encarrego de la gestió documental, la comptabilitat dels alumnes, de les sortides i pagaments i tot això és bastant complex encara que hi ha molta gent treballant i més aquest any per causa de la fusió i hi ha hagut més dificultats que en altres anys.

Els diners de l'institut, d'on es treuen?
Ens arriba una assignació pressupostària del departament d'ensenyament per despeses ordinàries (aigua, gas, telèfon..) i assignacions extraordinàries per projectes en concret com el de cicles formatius, el projecte de qualitat i millora, el projecte PELE (de llengua estrangera) i amb ajuda de l'AMPA.

Quines són les despeses que hi ha? 
Doncs solen ser per pagar assumptes com el del gas, l'aigua, la llum, el telèfon, reprografies, material escolars, ordinadors, canons, tema audiovisual...

Es més difícil exercir de secretari ara que s'han fusionat els instituts?
No és més difícil aquest any per la situació econòmica ni per la fusió, sinó perquè el departament encara no reconeix el centre com a Premià de Mar, sinó com Serra de Marina, i els paper que ens han d'arribar, arriben amb un altre nom i això és un rotllo.

Com afecten les retallades al centre?
Moltíssim. Fiquem menys calefacció potser, com en la pregunta que heu fet abans. Hem de ser més curosos amb les despeses... però tampoc diguem que afecten més ara ja que feia 4 anys també afectaven. Cada anys s'ha retallat el 25% del pressupost i aquest any el 20% així que està molt igualat. 

Quant es va invertir en la porta de connexió entre els dos edificis?
No ho sabem perquè és una obra que la fa el departament i el centre no ho paga.

Per quan està prevista la connexió definitiva?
També és un tema que porta el departament.

Com veus el futur de l'institut?
Molt bo. Aquest primer any amb l'ajustament de les coses...
Anirà bastant millor!

Com t'imagines el futur dels teus alumnes?
Com el de tots. El futur està delicat per les ofertes de treball que hi ha, però sempre hi haurà lloc per a les persones que volen estudiar i treballar i hauran de buscar altres alternatives en funció del que volen fer.

divendres, 11 de maig de 2012

I lived a real video game


A month ago, I lived a real video game. It seems impossible, but this story is real. One day, I was playing my favourite video game: Singstar. I love to sing and that day I was singing a lot of songs! But on the fifth song a new option appeared on the screen: a small square with the words RL in it. I was surprised and I touched it with the arrow. My room disappeared, all my things disappeared too, my bed, my lamp, my desk, my computer… and me! When I opened my eyes, I was on a TV show a stage, in front of the crowd! I guessed I was in the video game. So, the words RL meant Real Life! I looked around: I saw the judge of the contest, who was in front of me and he was looking me with his beautiful blue eyes, waiting for my performance. I began to sing very well because I was living my dream! The crowd applauded me, and the handsome judge said that he loved my voice. I won the contest, it was fantastic! But the next day, when I told my experience to my friends, they didn’t believe me. I didn’t mind anyway, because I really had a good time!

   Sara Martin, 2n ESO

Weekends:

Weekends to the beach,
Weekends with friends,
Weekends with the family 
Weekends are great!


 Weekends are happy,
Weekends are long
Weekends in the disco
Weekends with strom


Weekends to the cinema 
Weekends to the stadim,
Weekends with Ronaldo,
Weekends are the best! 


                                                By: David, Joan David and Roger 1rG

dijous, 10 de maig de 2012

La capsa de Pandora

És apassionant, la mitologia grega, aquella en què el pecat es troba en segon terme, on les deïtats són d'allò més humanes. Però ¿què és pecat? Davant d'aquest terme ens aparaeix a la nostra ment, estretament lligada, la paraula ''mal'', ¿què és?

Van escriure un cop els grecs sobre una capsa, una capsa que duia dins l'explicació de com el mal havia arribat al món. Diuen que Zeus volia castigar Prometeu per haver robat foc d'allà dalt, de l'Olimp, i haver-lo lliurat als humans. Així va ser com una dona va ser modelada i dotada amb totes les qualitats possibles per a resultar irresistible davant els ulls de qualsevol home. Pandora, seducció personificada, va ser com enviada juntament amb la capsa que guardava dins totes les coses dolentes, així com també hi va ser inclòs de manera benèvola el seu únic remei: l'esperança. Pandora, embolcall que embellia l'adominable present tornant-lo instrigant, desitjable...

''La curiositat va matar al gat'',diuen. I en aquest cas, segurament més d'un felí va caure mort en obrir-se la capsa i desbordar tot el seu contingut. La curiositat, doncs, va provocar una catàstrofe ¿No és, aleshores, una cosa dolenta? Així doncs, ¿no hauria d'haver estat també tancada dins la capsa? Si hi hagués estat tancada, però, el pany no hagués estat burlat per la força que empenyia les mans de Pandora i el mite no hagués pogut continuar més enllà del viatge d'aquesta dona tan bella que carregava tan poc equipatge. No tindria sentit. Si més no, no el té. L'equipatge, el mal....Plantegem-nos, doncs, sota quins perjudicis van decidir les deïtats de l'Olimp què era el mal, per saber què posar-hi, dins d'aquella maleta.... Perquè no es tractava de preparar un equipatge qualsevol, on tots i cadascun de nosaltres hi fiquem de qualsevol manera el mateix: un raspall de dents, un pijama, mudes i un calçat còmode, la càmera i el seu carregador, no oblidem mai el carregador...! Aquest viatge era diferent. La imaginació porta a nombroses escultures clàssiques que cobren vida, aasegudes sobre els núvols, rumiant què posar-hi , doncs, dins de la maleta. La venjança de Zeus segurament es va retardar bastant, ja que resulta dubtós que es posessin d'acord. Si vosaltres, de sobte, us trobéssiu davant d'aquest viatge, en el que només hi heu de portar el mal com a equipatge,¿què us emportaríeu? El mite perd el seu sentit totalment. El mal és tan relatiu...Ja ho va dir Hume en la seva ètica, que els valors eren relatius, així com que la moral provenia d'una part irracional. Plató li hagués portat la contrària, tot dient que el bé era un valor absolut, cognosible, i el mal, en conseqüència, també ho hagués sigut. A l'actualitat, però, tots ens decantaríem per la primera opció. El mal no és un problema matemàtic, no es pot resoldre racionalment. Prové de molt més endins que la nostra ment calculadora, és pràcticament inconscient quan ens mostrem afectats d'una determinada manera davant d'un fet. Al mal el defineix un sentiment, i els sentiments són diferents per a cadascun de nosaltres.D'alguna manera podem trobar semblances dins d'una mateixa cultura, ja que som educats de manera determinada i pensem de manera semblant. Però el sentir, el senitr és incontrolable, no és ensenyable, canvia constantment al llarg de la nostra vida i és aquesta mateixa qui el va determinant.

''Mal'' és un mot abstracte, i al sentir-lo, al llegir-lo, no hi ha manera de crear una imatge concreta a la nostra ment. Proveu-ho. De segur que dóna més dificultats que no la paraula ''arbre''. Però al final, a través de la sensibilitat i del record, és possible donar-li forma. Tot i així, el mal és plastilina. Si mor algun ésser estimat, la mort és el mal. Si una malaltia ens és diagnosticada, aquella serà el mal. Si ens trenquen el cor, aquell qui l'ha fet a miques serà el mal. Si el conflicte entre dos territoris porta la guerra i la fam els seus habitants, aquest serà el mal. O encara més simple: al final d'un dia desastrós, el mal cobra la forma de tot allò que ens ha ocorregut, i si ha estat un dia feliç, el mal serà allò que l'haguès pogut perjudicar. Al tancar els ulls, el trobem en forma de malson, i al obrir els ulls.... al obrir-los, Zeus veu que és el dia fixat per al viatge sense retorn de Pandora. Que hi encabeix, doncs, dins la maleta? No depèn de la revisió meteorològica, menys per Zeus, déu del tro. Arriba l'hora de donar a la irresistible dona modelada de fang un capsa plena de maldat, de dolor. Però aquella serà la capsa de Pandora, o més ben dit ''la capsa de Zeus''. Ja que la maldat, la creueltat, el dolor.... són sentits de manera diferent pels set mil milions de persones que habitem el planeta. Ja que cadascú de nosaltres té la seva pròpia capsa.

Yolanda Picazo (2n de batxillerat)

dimarts, 8 de maig de 2012

Premis alemany

The key of the fate


The key of the fate
I sneaked into the old abandoned house at the end of the street. I was surprised to find a small, padlocked treasure chest on a dresser in an upstairs bedroom. There was a note that said, “Do not open. EVER!” I also noticed a small key hanging on the wall. I tried the key in the padlock. It was a perfect fit.
The key was the correct one, I could open the chest. But I wondered if I should. There was that note which said “Do not open ever”. Impossible, that note just made me want to open it. Nothing tempts so much as a note which says that you mustn’t do it.
So I turned the key. I heard a very low click, and then I opened the chest.
I felt a little disappointed at what I saw inside. Just a photo and some papers well folded. I took the photo and I looked at it. There was a woman and a man leaning against a big tree in a park. Both were between 30 and 35 years old. He was the tallest. He had dark hair; long enough to be placed behind his ears. He had a lovely, smiling face, with a beard of two days. He was wearing blue jeans and a black coat. She had long, dark, curly hair. Her eyes were almost black, and her skin was darker than his. She was wearing jeans too, dark shoes and a long coat. And she seemed to be very happy. With her great smile she looked very beautiful. But I didn’t notice anything of that. I was just staring at her face; it reminded me of my own face. Although I was younger than her. I was 20.
I turned the picture and I noticed that there were some words:
My dear Sally Heaton
 JW
Now I was scared. Sally Heaton. That was my name. All that seemed a little odd. That woman who had a face so similar to mine had the same name too. Very weird.
I turned the picture. I stared at her face again. Now that I was paying attention to our likeness I thought that Sally was too similar to me to be another Sally. She was me. Too weird, I didn’t like it.
I left the photo back in the chest. Then I took the papers. It seemed to be a long handwritten letter.
After that picture of an older “myself” I wasn’t sure I wanted to know what the letter said. But I knew that I would regret it if I didn’t read it. So I began:
Dear Sally Heaton. Well, I don’t know if I should call dear to myself. It doesn’t matter.  I know you must be a little confused because of that picture of an older you, but don’t worry, don’t try to understand why this is happening, you just have to know that I’m Sally Heaton too. Just keep reading. I’m writing to you, or to me, because I want you to avoid the great mistake of my life.
 As you can see in the last picture James Williams gave me I was very happy, both were, indeed. We were together since university. I really loved him, but he is already dead, and it’s my fault, I caused his death. That’s why I feel so guilty. And before I bury myself in my own misery I have to warn you about what you MUST NOT do.
Two months ago I met a man called Jacob Monaghan. At least he told me that was his name. I won’t explain to you the whole story because it is too long and you wouldn’t understand it. You must only know I was deceived by that Monaghan. I tried to fix it, as he had advised me not to do. So he sent someone to my flat. I wasn’t there that night, only James. I arrived the next day to find a note on James’ body which said “You knew what could happen. JM”.
That’s all, Sally. Never accept anything from Jacob Monaghan. Just run away from him.
PS: Maybe you are wondering how I knew you would be the only person who would open the chest. It is simple, I was in the old house of my grandmother too when I was 20. I also found the chest and the key hanging on the wall. But the note just said “Do not open”. And there was nothing inside. I filled it for you. And I add “EVER”, too. I simply wanted to make the chest more attractive. I know the way you think, Sally!
Finally, I don’t want you to think that all is inevitable, it’s not too late for you.
 I guess your life has been exactly the same as mine until now, but it won’t be any more, because I never received this warning from myself. From now on you will have another life, who knows how different things will be with this letter. Maybe the warning isn’t just necessary because you won’t meet James, or maybe you won’t fall in love, or maybe he won’t, or maybe you won’t make my mistake. But I had to leave this to you, because if I didn’t, your life would be as mine, you would be me. With this letter you will become another person: I’m giving you a new chance to make things right.
Good luck, Sally.
SH
No words. I had no words. It was too incredible for me. I just couldn’t believe the letter in my hands had been written by an older me, it made no sense. I looked at the picture again. There was no doubt, that woman was me.
I didn’t know what to think. If it was simply a joke, then nothing was important. But what if there was something real. I was confused and scared, too much to even notice some odd things. For example, how on earth was anyone able to send messages to herself in the past? But had she really sent a message to the past? Then, if it was real, was it important how she had sent the content of the chest to me? I didn’t think so.
I had too many things in my mind at that moment. I just wanted to return home. I hesitated for a second whether I should leave there the chest or bring it home. I just knew I didn’t want anybody to see it. Finally I decided the best would be to leave the chest where it was: nobody would enter that house. But the key would be safer with me.
I left the house, trying to remember if I knew someone called James Williams or Jacob Monaghan. I was already in the street when I began to think that maybe nothing had been real. It had to be my imagination. Maybe I should go back to the house and open again the chest. I felt fear. I didn’t want to know if there really was a letter from myself. Maybe another time, but not today. I still had the key, anyway.
So I began to move away while I put the chain with the key around my neck.
Maria Fuentes

dilluns, 7 de maig de 2012

My dream


I want a world withous vidence or shame.
I want a school por everybody.
I want lood for every person in the world.
I want equal vighnts.
I want a world without wars.
I want free hospitals and schools.
I want a toy por every children in  this worlel.
I want this drean.
I want this world.
                       
                       
                              by: Ainhoa Albadalejo , Alba Bras,  Alberto Bascuñaña

The unforgottable experience


THE UNFORGOTTABLE EXPERIENCE

A month ago, I lived a real videogame. It was so strange, and I just can remember that I was playing Mario Bros. game and, suddenly, I was into it, and I don’t know how.
The first minutes, I was surprised and a little bit scared because I didn’t know where I was. Later, I understood I was into the game, and I couldn’t believe it. It was amazing! But I didn’t have enough time to think about it because a little mushroom was killing me. I had to run away very quickly and disappear from his sight. After that, I was waling alone in a beautiful garden. There I thought I had to win this game and then maybe, I could leave it. So I started to look for some enemies, to kill them. It wasn’t easy, but I could find a lot of strange creatures like evil tortoises, rabbits and birds, and I defeated them. I felt like a hero!
Everything was perfect when suddenly, Bowser appeared in front of me. Bowser is the evilest monster of the game. It’s a huge and it kills you very quickly. I was afraid of it! But I had to fight against it. It was very difficult and I was fighting for a long time but, finally, I defeated it! It was the first time I got it, and I was proud of myself. Then, I started to feel a strange sensation, I closed the eyes and when I opened them, I was at home again!

Natàlia Rubio (2n d'ESO)

FUTBOL

Segurament el mot futbol sigui anomenat en el nostre dia a dia ja sigui als mitjans de comunicació, a la feina o en les nostres converses. Hi ha gent que detesta aquest esport, alguns simplement pel fet que els avorreix veure "22 homes corrent amunt i avall xutant un tros de cuir" i  d'altres perquè no els agrada aquesta atenció que genera aquest esport de masses, el més popular del nostre planeta. Però que seria sense ell? Què faríem els caps de setmana? Quin sentit tindria estar tota la setmana esperant l'arribada dels dos últims dies festius de la hebdòmada si no poguéssim gaudir de l'espectacle que representa veure un partit de l'esport rei? Per això els caps de setmana en els quals no hi ha futbol o no es juguen les lligues nacionals, en aquest darrer cas degut a la reserva de dades destinades a la disputa dels partits de les seleccions nacionals de cada país, en els quals hi ha molt menys emoció que en les competicions internacionals que en les competicions domèstiques, no són el mateix, són caps de setmana buits, els falta quelcom que aporti emoció als dos plàcids dies de repòs hebdomadari. però, per sort, no només hi ha futbol als caps de setmana, també hi ha matxs entre setmana, els de les copes nacionals i els de les competicions internacionals, aquests saguers són els més importants, són els partits que tothom vol veure, fins i tot la gent a qui no li agrada, perquè és en aquests partits, en els quals es juguen els partits més importants, quan la tensió es pot tallar amb un ganivet, que el nen més tranquil es converteix en el "hooligan" més radical, la mare mes escèptica en la iaia més "triunaria"i l'incrèdul més ateu en creient, Perquè el futbol, de fet, és una religió, diuen que és més fàcil canviar de dona que d'equip de futbol i és totalment cert. La passió pel teu equip de futbol t'encega els sentits i t'impossibilita veure la realitat plausible que tens al davant com si d'una evidència innegable denegada per un home religiós es tractés. El futbol té una increïble influència sobre l'estat d'ànim de les persones, tan pel costat positiu com pel negatiu, quan el teu equip triomfa perceps una sensació agradable de plenitud assolida, en canvi, quan fracassa, se't fa un nus a l'estómac i et costa conciliar el son, El futbol no es resumpció, és la res que ens serveix d'escapatòria a la quotidinitat diària i que ens ajuda a assolir la finalitat de l'existència, la felicitat.

Guillem Prat  (2n Batxillerat)

The Strange Machine

My uncle is an inventor. One day, I was searching through the attic of my uncle's house. I found a very strange machine with many buttons, knobs, dials, and levers. I had never seen a mchine like it before. On one side, there was a button that said 'on'.
I've always been curious so I pressed it. Suddenly, the machine started to shake and to make a very hard noise. I closed my eyes for a second and when I opened then again, the noise had stopped and instead of the machine. There was a sort of robot in front of me. It had two arms and two legs but just one eye. I was completely astorished but i started to talk to that thing.
- Do you understand me? Can you hear me?
- Of course I can!- he answered- My name is Robin andq I was made by your Uncle Jack, wen though he has used me just once. He created me when his mum died because he needed help to do the housework. I helped him a lot but he has never used me again.
I wa just 12 and I felt sorry for Robin, becouse I could undersatand him and I new he felt. He felt alone and bores and I'm he needed a friend.
-Hey, listen! Do you know what we can do? You'll  come home with me and I will talk to you want to.
Rubin liked the idea, he was so excited! We walked home and since that day. Robin has been my best friend: the one I can trust, laugh with and, above all, I know he will be there for me I need him.
                                                                                         
Clara Trullenque Ortiz      
                             4rt d'ESO       

The Evil Scientist


I followed the evil scientist into a dark room. What I saw, I would never forget..

Inside the room there were a group of people, but they were making strange sound. After few minutes of silence, i realised that they weren't acting normally and then, the scientist said '' I've Pinally succeed. After ten years of non-stop research, I've finally invented the undecid's virus! They are the firsts zombies!'' I was terrified: ''And why did you invent this kind of virus? They will throw all the mankind into chaos! Why did you want to create zombies so badly?''
-That's because I'm an insane mad scientist! I only deserve to bring chaos and destruction to this world and then, I will invade and rule the world! Fuahahahahaha! When he said this, the left the room after saying that they would attack me and I would become another zombie. I resalised that the room I was in was actually the lab, so there were a lot of dishes that could be usefull. I was abottle that was familiar. That was acid. I took the bottle and I threw the acid tutthe zombies, but it wasn't effective because they didn't feel any pair, so I decided to try to burn then. It didn't stop them, so I continued searching for things. I  saw an object  which had an strang shape. It said somethings like FG 204. Behind this, there was a window so I brorce it with the FG 204 and I went out. After running away, i fainted.

Aida Padilla (1r de Batxillerat)

The Strange Machine


My Uncle is an inventor. One day, I was searching throu the attic of my Uncle`s house. I found a very sbrange machine wibh many
buttons, knobs,dials, and levers. I had never seen a machine like it before. On one side, there was a button that said 'on'.

I pressed the botton. sodolenly somethng very strong happened. There was also voof on the tep and it opened. Iwent inside. There was a screen too and on it was wntten ''type a year''.I typed the number 1413. Suddenly the voot closed and the maebhne started to shaker. I vonishe ! then I saw buildings, kingdons and kings.
I realized this was a time muchne. I saw Alexandre flemming and many other scientists. Then I entered the year 2050. I saw flying cars  and realized that humans have evolved. There were many tall tewers. There weren about 500 floors. There were also no poor peopel! then T typed the year 30.000. It was suddenly verg hot. Then I realized that it was global waming and there was no water. I had no energy and lay down. By mstake I pressed another button and suddenly, i was back were i started! Attey a while I realized the time travel had just been a illusion

                                                                           Erik Martin 4t ESO 

dissabte, 5 de maig de 2012

The evil scientist


The door was middle opened, so I could see him walking back and forth, like he was thinking about something important and maybe looking for something really special. I was quite scared, because I didn't want to be discovered. I didn't know what to do, so I just stood there quietly, holding my breath.
The room seemed really huge and it was full test tubes, glasses, computers and other strange apparatus. At first sight, it appeared, but I knew the evil scientist had mad ideas. I was sure he was planning a bad experiment. His strange behaving during the whole month proved it: he had been too busy and he didn't want to talk to anybody. When people asked him about his research, he only laughed. It was a rare laugh, sad and bitten at the same time.
Suddenly, the sound of his steps returned me to the reality. He must have found what he was looking for. Unfortunately, it was too dark so I couldn't see what it was. Then, after a few seconds he ran towards the back door and he just left the room. I immediately entered the room and I started my investigation. What I discovered I would never had imagined. I couldn't believe it. I was wrong and I felt embarrassed.
His projects showed that he was looking for a way to cure his wife's illness. She had been sick of leukemia for several years and she was getting worse and worse. For this reason, he was trying to obtain stem cells for a transplant.

Clara Izquierdo (1r de Batxillerat)

dijous, 3 de maig de 2012

Un petó

Petó: Acte de tocar amb els llavis una persona o alguna cosa cloent-los i descloent-los en el moment del contacte, tot produint un soroll característic.
Darrere d'aquestes paraules s'amaga tot un món.Un viatge que convida a somiar a tothom per igual,  que darrere d'aquest cadascú calla, o bé propaga en veu molt alta la seva pròpia intenció. Tots somiem al cloure els llavis i pensem en allò que desitgem, en allò que busquem i volem aconseguir.

Hi ha milions de petons. Un seguit infinit de petons amb diferents significats. Anomenar-los tots seria gairebé impossible, perquè  n'estic segura  que qualsevol podria parlar d'un altre petó per a mi encara desconegut o inconcebible. Per a mi, personalment hi ha uns petons clars i coneguts per tots nosaltres, que ens fan sentir persones dintre d'un món tan gran.

Uns d'ells són els petons insignificants. Petons per cortesia, perquè hi ha petons que avui en dia també s'utilitzen com a senyal de benvinguda, com a salutació. Aquí a Catalunya i a la resta d'Espanya, tenim costum de fer petons, un a cada galta. En canvi, diuen que a França saluden amb tres petons, un a cada banda de la galta i un ultim als llavis. Diferents maneres de fer-ho però que cap d'aquestes ens diu gaire més que un simple hola.

D'altres petons signifiquen esperança, carinyo cap alguna cosa que apreciem de veritat, i per la qual guardem un gran sentiment. Besar algun objecte estimat ens aporta força, ens fa sentir més aprop d'allò que per nosaltres significa. Viatgem al passat , com una màquina del temps que ens transporta i ens fa recordar amb plena claredat, tal i com si en aquell mateix instant que col.loquen els llavis, poguéssin estar sentint el mateix aire que voltava en aquell instant de la nostra memòria..

Però hi ha uns petons que ens envaeixen. Petons que són forts , que ni nosaltres mateixos tenim prou força com per parar-los.Aquets petons són els que tothom enveja quan no els té, són aquells que només faríem quan sentim un sentiment tan gran com l'amor. L'amor va de la mà d'aquests petons. Sentir a l'altra persona com si fossin una sola, sentir el seu sabor tan característic que fa que si ens l'amaguessin entre un milió de petons seguirien sabent quin és el nostre .Besar és increïble i tothom desitja fer-ho quan és de veritat.

De fet tots els petons ens fan ser com som. Son viatges en el temps que ens ajuden a recordar d'on venim i on volem anar. Totes les pel.lícules tenen una escena on n'apareix un , totes les novel.les en parlen... els petons estan presents en el nostre dia a dia sense excepció, és més , en un dels papers més importants ja que ens fan ser millors persones sempre que tens l'oportunitat de fer-nos parar un moment i recordar-nos que darrera d'aquell petó s'amaga una gran quantitat de vida, de nosaltres.

Andrea Lara (2n Batxillerat B)

Describing a fictional character: Sheldon Cooper



Sheldon Lee Cooper is one of the main character in the American TV Show, “The Big Band Theory”. He's played by Jim Parsons. The series follows the lives of Leonard and Sheldon, two physicists that share an apartment; and their best friends Howard and Rajesh, an aerospace engineer and an astrophysicist; and their new neigh or Penny, a worked in the Cheesecke Factory and a waitress, that wants to be an actress (She is the most normal of them).

Sheldon Cooper is tall, fair-skinned and thin. He's got short and brown hair. He wears a long-sleeved t-shirt under a short-sleeved one, with a superhero, or a scientific research . His personality is so complicated. He's very smart (187 Intelligent Quotient) so the thinks he's superrior and underestimates the people around him. He has strict routines, he has difficulties is social relation, and he doesn't understand sarcasm and irony because he understands the literal meanings. He isn't attracted about women or men. He can't lie and he has a photographic memory also.

He love being tidy, playing videogames, seeing science-fiction films and series (His favourite is Spock, from Stat Trek), playing board card games, trains, and Thai food

Jan Ródenas (3r ESO)

EL MEU COR NOU

Estirada al llit, deixo córrer el temps pensant mentre observo el sostre. És blanc, blanc com els llençols que van cobrir el meu cos durant vuit (gairebé nou) anys que vaig passar a l'hospital. He passat tant de temps a l'hospital que us podria explicar com és cadascun dels seus racons. Les parets eternament blanques, el silenci que hi regnava cada nit, i els doctors i les infermeres que hi treballaven. De fet, podria respondre-us qualsevol pregunta que em féssiu sobre l'hospital, perquè he passat pràcticament tota la meva infància en aquell lloc. Imaginava que era un ocell dins d'una gàbia, i somiava, algun dia, poder volar lliure. Em dic Laura i tinc el cor malalt. Des de ben petita sempre he estat dolenta en tots els esports. No aguantava més de dos minuts corrent i tots els companys es reien de mi. Tothom deia que era qüestió de fer més activitat física, que així amb el temps milloraria, però resulta que estaven equivocats. Un dia, a classe d'educació física em vaig desmaiar, i va ser aleshores quan van comprendre que el que em passava era més greu del que creien. Va venir l'ambulància i em va portar a l'hospital inconscient. Allà van detectar que havia patit un atac de cor. Em van dir que el meu cor estava malalt, era com un rellotge sense piles.

 Així va ser com amb només cinc anys vaig ingressar en una clínica. Em van assignar una habitació amb vistes al mar, a l'espera d'un nou cor que semblava no arribar mai. Passava els dies a la meva habitació anhelant allunyar-me d'aquells llençols blancs i de l'hospital ple de doctors. Somiava viatjar, conèixer noves terres, jugar i fer vida normal, tal i com feien els meus amics. Al vespre, sovint observava les estrelles per la finestra i confessava a en Bon, el meu fidel company de peluix, tots els projectes que duria a terme en el futur, quan el meu cor estigués bé i ningú hagués de patir per si aquell batec seria l'últim. Entre aquelles parets blanques vaig complir sis anys, set, vuit, i nou, i deu, i onze... i el temps passava mentre jo em despertava cada dia en el mateix llit, i amb el mateix cor. Sovint em sentia sola, ja que la mare havia de treballar cada dia perquè pogués estar allà. Quan vaig fer deu anys, em van regalar un ordinador portatil perquè pogués parlar amb els meus amics d'escola a través de la xarxa, però feia ja cinc anys des de l'últim cop que els havia vist, i ja no en tenia prou amb les paraules i les fotografies. Vaig parlar sobre això amb la meva mare, i em va dir que buscaria una solució.

 Així va ser com una setmana més tard, un dia assolellat i calorós, una altra nena va venir a la meva habitació. També tenia deu anys, i es deia Mariona. El seu problema, però, no era el cor, sinó la sang. La Mariona tenia leucèmia. Des d'aquell dia la meva vida a l'hospital va canviar. La Mariona em va infondre ànims, em va alegrar els matins eterns que abans solia passar sola a l'hospital, i es convertí en la meva millor amiga. Juntes fèiem entremeliadures, anàvem a explorar els racons més estranys i desconeguts d'aquell hospital enorme, confoníem les infermeres, ens amagàven sota el llit i somiàvem que algun dia faríem la volta al món les dues juntes per recuperar totes les hores perdudes. Amb ella confiava tots els secrets, reia i plorava, simplement, ho fèiem tot juntes, i ho sabíem tot l'una de l'altra.

 Un dia, tot va canviar. Un divendres de primavera, com de costum, el doctor Ribes va venir a l'habitació a revisar els nostres informes. Al meu, només li va donar un cop d'ull i de seguida va quedar satisfet, però en veure l'informe de la Mariona, va empal·lidir. Tot seguit va ordenar que traslladessin la meva amiga a una altra sala i que li augmentessin la dosi de no sé quina medicina. Aquest va ser l'últim cop que vaig veure la Mariona.
 Dos dies després, la mare va entrar a l'habitació amb els ulls plorosos. Després de vuit anys i set mesos, per fi havien trobat un cor compatible amb mi i em podien fer el transplantament. Tot va anar molt ràpid. Aquella  mateixa tarda van entrar a la meva habitació uns homes vestits de blau i em van dur al quiròfan, on em van adormir i seguidament van fer el meu transplantament.

 Quan em van despertar, tornava a ser al llit, però amb un cor nou, ple de vida, i jo tenia l'esperança de poder sortir de l'hospital i ser lliure d'una vegada per totes. Finalment, quan vaig sortir de l'hospital i la meva vida va poder tornar a ser normal.

Tot era perfecte, fins que un dia vaig trobar sobre la tauleta de nit de la meva mare un informe amb la fotogradia del donant del meu cor. Era la Mariona.

Aleshores vaig decidir que un dia donaria la volta al món i compliria tots el somnis que juntes, la Mariona i jo, sempre havíem destijat.


                                                                                                                      Aina Guijarro Baude
                                                                                                                                 1r Batx B.

El curiós cas del senyor Ol·livi i el seu rampell



Aquell matí el senyor Ol·livi es va aixecar del llit, i com cada dia, es va posar les sabates, es va dutxar, va treure el gos, i va anar a treballar amb el seu somriure perpetu als llavis. Era un home, que, si alguna paraula el pogués descriure, possiblement, seria curiós, però no curiós en el sentit que és una persona exploradora, que li agrada conèixer mons nous, no, l’Ol·livi no era un d’aquests, era un curiós en sentit que és estrany: camina sense trepitjar la vora de les rajoles, no dóna la mà, sempre va amb un pot de desinfectant a la butxaca.... 

Era l’home més maniàtic que he conegut mai, per això, quan em va explicar aquesta història, em va costar de creure. Per començar, l’historial de conquestes de l’Ol·livi és més aviat escàs, als seus 37 anys, està casat amb el seu treball, i, no cregueu que és gran cosa. Doncs com anava dient, aquell dia, va sortir de casa, complint amb la seva rutina i va tirar cap a la feina. Normalment, mentre va caminant, xiula alguna cançó, aquell dia havia triat l’I don’t feel like dancing, dels Scissors Sisters, que tenen un logo molt bo i curiós, unes tisores amb cames de dona, representa molt bé el nom del grup. I ell anava caminant i xiulant, quan sense saber per què, va començar a córrer, va arribar a l’oficina i li va dir a la seva companya (i amor secret) que, aquell dia, sense saber per què, s’havia adonat que havia malgastat la meitat de la seva vida i que si volia anar-se’n amb ell a un país exòtic i passar allà la vida junts, però, ella simplement va creure que l’Ol·livi s’havia tornat boig, va deixar anar un sospir i va girar cua.
Aquí va acabar el curiós dia del senyor Ol·livi, del qual no vaig tornar a saber res des d’aquell dia fins que m’envià una carta dient-me que se n'havia anat a veure a les illes Fiji, tenia una dona anomenada Reikjavika i tres fills. Feia 6 anys que no sabia d’ell.
Mai no m’ho explicaré.

Pol Thomas 3r E

El fil de la samarreta

Era diumenge, febrer, ple hivern. Feia fred i tenía poques ganes de sortir, però m'havía compromès i hi havia d'anar. Eren les 16:14, havia de sortir de casa a i 20 per arribar a i 30, sincerament tampoc em molestava, no estava fent res imporant. Tenia un fil penjant de la samarreta, vaig obrir un calaix i vaig agafar unes tisores per tallar-lo. Gairabé eren i 20, vaig agafar les claus, l'abric, vaig dir "Adéu" i vaig sortir. Feia molt fred i com que havia plogut un parell d'hores abans, tot estava xop. Vaig arribnar a i 20 i encara no hi era. Vaig seure al banc i vaig esperar fins a i 35, quan va aparèixer. Em mirava com si fos el pitjor dia del món. Es va apropar a mi, mirant-me de reüll amb un posat trist. Vaig dir-li hola i em va respondre amb un somriure trist i fals. El mirava amb por de preguntar què passava. Vaig adonar-me que no havia de fer. Em vaig apartar i ho vaig preguntar. Seguia observant-me, però no em mirava directament als ulls i menys quan em va dir que no m'estimava. En el moment no em vaig sorpendre.
Ho sabia. Ell ja no em mirava com abans, des de feia temps. Però, no podia enganyar-me. Jo sé que l'estimava. Però no podia fer res. No vaig demanar raons, no vaig suplicar, em vaig quedar en silenci i quan va acabar de parlar vaig somriure i vaig dir "Adéu". Vaig començar a caminar cap a casa, lentament, tranquil·la, fins que em vaig adonar que una llàgrima queia per la galta. Estava gairabé a punt d'arribar a casa quan en aquell precís instant va començar a ploure, fins i tot el cel plorava. Tot havia acabat, tan ràpid, com en el moment que havia agafat les tisores i havia tallat el fil de la samarreta.
Silivina Delmonte, 3r D.