Era diumenge, febrer, ple hivern. Feia fred i tenía poques ganes de sortir, però m'havía compromès i hi havia d'anar. Eren les 16:14, havia de sortir de casa a i 20 per arribar a i 30, sincerament tampoc em molestava, no estava fent res imporant. Tenia un fil penjant de la samarreta, vaig obrir un calaix i vaig agafar unes tisores per tallar-lo. Gairabé eren i 20, vaig agafar les claus, l'abric, vaig dir "Adéu" i vaig sortir. Feia molt fred i com que havia plogut un parell d'hores abans, tot estava xop. Vaig arribnar a i 20 i encara no hi era. Vaig seure al banc i vaig esperar fins a i 35, quan va aparèixer. Em mirava com si fos el pitjor dia del món. Es va apropar a mi, mirant-me de reüll amb un posat trist. Vaig dir-li hola i em va respondre amb un somriure trist i fals. El mirava amb por de preguntar què passava. Vaig adonar-me que no havia de fer. Em vaig apartar i ho vaig preguntar. Seguia observant-me, però no em mirava directament als ulls i menys quan em va dir que no m'estimava. En el moment no em vaig sorpendre.
Ho sabia. Ell ja no em mirava com abans, des de feia temps. Però, no podia enganyar-me. Jo sé que l'estimava. Però no podia fer res. No vaig demanar raons, no vaig suplicar, em vaig quedar en silenci i quan va acabar de parlar vaig somriure i vaig dir "Adéu". Vaig començar a caminar cap a casa, lentament, tranquil·la, fins que em vaig adonar que una llàgrima queia per la galta. Estava gairabé a punt d'arribar a casa quan en aquell precís instant va començar a ploure, fins i tot el cel plorava. Tot havia acabat, tan ràpid, com en el moment que havia agafat les tisores i havia tallat el fil de la samarreta.
Silivina Delmonte, 3r D.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquest bloc només publicarà aquells comentaris que segueixin les normes de cortesia socialment establertes.