divendres, 27 d’abril de 2012

´SON GOKU´ BY ANDREU PUNSOLA


Son Goku is the main character in the Japanese Tv shows     ' Dragon Ball', Dragon Ball Z' and 'Dragon Ball GT'. The series follow the adventures of Goku and his friends Bulma , Krilin, Yamcha and the Mutenroshi Master, and, years after, also Trunks, Vegeta, Gohan, Goten, Videl and Bra, with Whom he saves the wolds from the plans of evil. Goku was born in the planet Vegeta and he was adopted here by a man named Son Gohan. Although he's not human, he's a saiyajin, his adoptive grandpa Son Gohan grows him in the wold of figth, aptitude that Goku uses whan he meet Bulma and he decides the help her out in that Goku uses when he meets Bulma and he decides the help ger out in the search of the seven dragon balls that when tohether make appear a dragon who is bound to do the bidding of the person who reunited the balls. Then, Goku discovers how big the wold is by travelling with Bulma.
Goku is tall man, broad-shouldered and dark-hareid. His hair never grows because he's a saiyajin. He has also got a brown-furred tail in his back. Goku always wears the Mutenroshi Master's uniform fot the Budokai Tenkaichi, whitch is orange and blue.
Son Goku is an interesting character because he has taught me to never give up nor put my hands down, no matter how difficult things are, that teamwork is really important, and that you must always show respect to the ones who love you. Vegeta also taught me that there's a moment when you have to leave the pride behind, and Krilin showed me the importance of a good friend.
Andreu Punsola, 3r ESO

Tallar, tallar i tallar

Després d’acabar la mitja hora del pati vaig pensar: “Oohh! Ara toca català!” Vaig pujar per les escales i vaig entrar a classe on la professora, com sempre tan puntual, ja estava esperant. Després de nou minuts d’espera, quan tots ja hem tret les llibretes de la motxilla, la professora ens va dir: “Heu de fer una redacció de com a màxim 200 paraules, argumentativa, narrativa o poètica, que giri al voltant del tema de “les tisores””. Tots vam pensar que ja era el tercer professor que ens havia retallat un preciós temps de les vacances de Setmana Santa posant-nos deures per fer.
La professora era una d’aquelles professors que se sentien orgulloses de la seva feina, però a qui, com a tots els altres, a cada final de mes li retallaven més i més el sou. Això sí, malgrat els inconvenients, ella tallava el silenci i quan començava a parlar no callava. Ens parlava de literatura, de gramàtica, de les llengües del món, etc.  De vegades els temes eren interessants, però altres vegades pensàvem  que tant de bo poguéssim tallar el temps i fer que les classes de català duressin tan sols vint minuts, dels quals nou ja els dedicàvem a preparar-nos per poder-les començar.
En realitat ens queixem molt del temps i sempre el volem allargar o retallar pel nostre propi benefici, però no sé per què crec que algú té unes tisores màgiques, perquè estic segur que ens ha retallat el temps de Setmana Santa i ens ha passat volant! Demà ja hi torna a haver escola! I els despistats com jo fem els deures a última hora, però sempre complim.
Doncs ja no sé què més dir, perquè he parlat tant en sentit metafòric de les tisores i tant de tallar i retallar que, per fi, he acabat tallant la meva redacció com si fos un artesà que talla i poleix la seva obra a poc a poc i es sorprèn ell mateix del resultat final.
Oussama el Hanini (4t C)

El sastre

Una vegada, en un poble vell, hi vivia un home que era sastre, però el negoci no li anava molt bé i tenia pocs diners.
Un matí, el sastre, amb els pocs diners que tenia, va anar a comprar unes quantes tisores, perquè les que tenia estaven mig trencades totes. Al cap d’una setmana, quan estava netejant-les, va agafar l’última i, al fregar-la tres cops, va aparèixer un geni molt petit i de color verd que li va concedir un desig. El sastre va demanar la felicitat eterna i el geni li ho va concedir. Llavors les tisores i el geni van desaparèixer a l’instant.
A partir d’aquell dia va ser l’home més feliç del món, però no es preocupava de res i el seu negoci seguia anant a pitjor. Al cap d’un temps, va entrar un client a la sastreria, però el sastre no hi era. El va buscar per la botiga fins que el va trobar darrere del mostrador, estirat al terra. El sastre havia mort de fam i de les males condicions en què estava, però va morir amb un somriure a la cara, sent l’home més feliç del món.
Erik Martins (4t B)

Don Tisores

Hi havia una vegada un gran imperi anomenat Espanya, a on hi regnava la democràcia i abundava la riquesa. Aquest regne estava dominat pel gran Rajoy, que era un rei liberal, just i estimat per la població.
Un dia, el seu millor escuder, l’honorable Mas, li va parlar de la llegenda de les tisores que tot ho tallaven. Li va dir que l’anterior rei les havia fet servir per fer el mal i retallar sous i sanitat i tot el que es pogués retallar. El rei Rajoy, al sentir això, es va horroritzar i ràpidament va decidir armar-se i amb el seu escuder Mas van encaminar-se cap a la cova del drac retallat, que era qui guardava la clau, per matar el drac i destruir les tisores malvades.
Quan van arribar a la cova i es van trobar el drac, el primer que va fer el rei Rajoy va ser treure l’espasa que havia heretat del llegendari rei Aznar. El rei, amb una gran valentia, li va tallar el cap al drac i va agafar les tisores que van sortir del seu estómac.
Van tornar al castell, a on els esperava una olla de lava per fondre-hi les tisores i destruir-les per sempre. Quan el rei va fer el gest de llençar les tisores a la lava, de les tisores va sortir un raig de corrupció que va infectar el rei i el seu escuder Mas, els quals, des d’aquell moment, es van tornar malvats i van retallar tot allò retallable fins a ser odiats per un regne d’atur i pobresa.
Bernat Renom (4t A)

dijous, 26 d’abril de 2012

El nostre somni


Enmig d'una guerra arriba la nit,
i la gent, cansada, se'n va al llit.
L'únic moment on poder estar tranquil,
tenir dolços somnis i ser feliç: la PAU
que hauria de ser una realitat: la PAU
que hauria de ser el més normal, la PAU
que hauria de ser al nostre cor, la PAU
que hauríem de ser tu i jo, però res,
res en aquest món ho pot aturar:
és la guerra, invisible per a uns
i visible per als altres.
Aquest és el dolor que ens separa,
que ens fa dèbils i que sabrem
que s'haurà acabat
quan els coloms blancs s'hauran alçat.
Aida Casanovas (1r d'ESO)

Sentiments

Un dia, dos des, tres dies...
són massa moments al teu costat,
riures, plors, diversió, grans moments,
grans records, que mai no oblidaré.

Ara tot són plors i llàgrimes,
sense tu és molt dificil,
moltes preguntes passen pel cap,
preguntes, que no es resoldran.

Persones que intenten ajudar,
però sense voler, no ho fan,
massa gent, i moltes sensacions,
que fan que ploris com mai ho fas.

Gent que et diu que t'entén,
però no, no ho fan,
tinc ganes de plorar,
però sobretot cridar.

Has d'assumir que mai tornarà,
i això, et provoca mal de cap,
però el que més ràbia em fa,
que inventin coses que no saben.

Mai t'oblidaré, recordaré,
tants dels moments al teu costat,
riures, plors, diversió, grans moments,
grans records, que mai no oblidaré.

Abril Ramos (2n ESO E)

Persones i veritats

Creats en petits motlles,
escolpits a voluntat d'altres,
perfectes i imperfectes,
amb virtuds i defectes.

Potser ordenats,
per fortuna i capacitats,
potser sotmesos,
a canvis que ja estan presos.

Estela Bandera (2n ESO F)

VOLDRIA...

Voldria una rosa,
blanca, vermella,
blava, o potser groga...

Llevar-me i trobar-la allà
sobre la taula amb una nota al costat...

On es trobés escrit amb aquella lletra que tant m'agrada,
la frase que tinc al cap...

Voldria comprar un llibre.
d'aventures, por,
intriga, o potser amor...

Fer-lo embolicar
amb una espiga i un llaç...

I de camí a casa,
portar-lo a la mà...

I junt a una abraçada
o potser un petó...
desitjar-li un feliç Sant Jordi de debò...


Carla Lecha 2n ESO A

LA HISTÒRIA DE SANT JORDI, LA HISTÒRIA D'UN CAVALLER

Una rosa, un drac, una princesa i un cavaller
la història de Sant Jordi jo ara us contaré.

Una bèstia ferotge animals devorava
i quan d'aquests no en quedava,
a una persona segrestava
a la seva fosca cova per ser menjada.

A la princesa va raptar,
tot el poble es va escandalitzar,
i Sant Jordi al drac es va enfrontar
per a la bella dama poder alliberar.

Amb l'espasa de Sant Jordi el drac va morir
i de la seva sang un roser va sorgir.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat,
aquesta llegenda no ha acabat.
Com un heroi Sant Jordi va quedar
i juntament amb la princesa es va escapar.

Ester Peinado 2n d'ESO

HORES I MÉS HORES


Hores i més hores,
no hi ha manera,
el poema em desespera.
Hores i més hores.

No em ve la inspiració,
no sóc un poeta,
ni paraula i lletra,
necessito il·luminació.

Musa de la poesia
on t’amagues, on t'estàs,
vine’m a veure i veuràs
que t’ho agrairé cada dia.

                                          Àlex Bravo, 2n ESO B

No hi ha paraules, en aquestes paraules

Era un divendres d’estiu a la tarda, quan el mar començava a engolir el Sol dins les seves misterioses i sinuoses  profunditats, deixant que la foscor es propagués acariciant la superfície.
Jo caminava amb agilitat i rapidesa enfonsant els peus descalços sobre la sorra, suau i humida, sentint el seu lliscar sobre la meva pell. La brisa empenyia els meus cabells agitant-los d’un cantó a l’altre. La salabror del mar tenyia el meu gust i el meu olfacte. Ella era d’esquenes, mirant com es ponia el Sol, els seus cabells s’ondulaven ballant al voltant del seu cap. El seu cos era un esbós bell, atrapat pels últims rajos de llum, i envoltat pels seus braços, mostrant certa enyorança i dolçor. Vaig aturar-me a un pam seu, esbufegant, amb el cabell estarrufat (com sempre), amb uns pantalons negres texans, i una samarreta blava amb el dibuix de “pedra, paper, tisores, llangardaix, Spock”. Ella va deixar anar els braços, i es va girar sorpresa. Va mirar-me amb aquells ulls desperts i brillants, d’un verd-castany, mentre es mossegava els llavis. Va llançar-se cap a mi agafant-me amb totes les forces, jo també la vaig abraçar, i tot i que vaig intentar mantenir l’equilibri vam rodar tots dos a terra. Vam tornar-nos a mirar i vam besar-nos mentre la nit ens acariciava amb els estels que brillaven a la llunyania.

Jan Ródenas. 3rB

PANDORA

En un país anomenat Kaos, acaba de néixer una nena anomenada Pandora, l’habitant núm.  32.00.000, una persona més en un planeta meravellós on tot sembla anar bé i tot funciona correctament.

A mesura que la Pandora va creixent, la vida en el país de Kaos comença a canviar; la gent es comença a quedar sense treball, i el pessimisme comença a apoderar-se dels ciutadans t. Hi va haver una època en què la gent del país hi vivia feliç i on tothom gaudia, i és per això que la Pandora, volia aconseguir que el seu país, tornés a ser el país que era,  on molta gent era feliç i tenia el seu treball, tot i que molta gent visqués en una realitat fictícia.

La gent no volia que se l’enganyés més i, per això, tot i que no agradés la realitat, s’havia de dir,  perquè el poble tenia el dret de conèixer-la. Però no tot és tan esperançat com sembla, perquè si es volia que el país tornés a ser com abans o millorar la situació actual, s’havia de  retallar d’alguna manera i d’algun lloc, a conseqüència de la quantitat de diners gastats anteriorment. És quan arriba aquesta situació que els polítics del país van començar a buscar “fórmules màgiques” per poder resoldre la situació que patia en aquell moment el país.

La Pandora, que era una nena preocupada pel seu futur, va decidir buscar les famoses tisores màgiques, les quals podien fer resoldre aquest problema que patia el país, però no eren gens fàcil de trobar, i ningú no sabia quines serien les conseqüències de les seves retallades.

Va durar mesos la seva recerca, fins que finalment les va trobar en un petit calaix d’una botiga d’antiguitats de Barcelona, al carrer de Gràcia. Una vegada feta amb el poder de les tisores que podien arreglar la situació, la Pandora va pensar: -Les tisores, serveixen per retallar, però quin tipus de retallades faran aquestes? Va ser en aquell instant quan la Pandora va entrar en un estat de d’inseguretat: ella volia arreglar la situació del país Kaos, però no sabia de quina forma les tisores retallarien.

La Pandora va dir les paraules màgiques i les tisores van començar a fer la seva funció de retallar: va començar per l’educació, la sanitat pública i així successivament. La Pandora, creia que aquestes retallades, a llarg termini serien beneficioses per al país tot i que a curt termini hi haguessin més aturats i la situació continués igual...

Avui en dia, ningú sap quines seran les conseqüències llunyanes que suposaran aquestes retallades, però actualment, el país de Kaos, segueix igual; un país on segueix havent-hi gent esperançada en què les coses canviïn d’alguna forma, i poder llevar-se pensant que a final de mes, tindran un sou per alimentar  les seves famílies.

Des del país de Kaos, esperem que això sigui un punt i seguit a la segona història, més bona i positiva que aquesta.
Javier Barquino, 4tE

PERSPECTIVES

NEN DE 6 ANYS
                Uau! Com han xocat aquests dos cotxes! La dona del davant ha sortit volant. Quina passada!!! És com si estigués ficat en una “peli” d’acció. Els ho explicaré a tots els meus amics i al·lucinaran. Segur que amb això puc manar durant tot un dia sencer perquè si no, no els explicaré la història sencera. Quina ràbia! La mama no em deixa sortir del cotxe. Però això als meus amics no ho diré. Els diré que m’hi vaig acostar i fins i tot vaig veure com la dona sagnava! Es moriran d’enveja! Serà super guai.
ÀVIA
Mare meva! Feia anys que no veia com dos cotxes xocaven així! I no m’esperava menys, és un noi jove el que conduïa... Segur que tornava de festa i anava begut. Ai begut! Què dic? Segur que s’havia pres de tot. Fins i tot aquelles pastilles que es prenen avui en dia tots. No se’n lliura cap ni un. On anirem a parar amb aquesta joventut? I pensar que el meu net serà un d’ells que ho haurà de viure. Espero no veure com el meu net es transforma, no ho podria aguantar!
PARE
                El que faltava ara! Una horeta de caravana que ens espera... amb les ganes que tenia jo d’arribar a casa poder fer el sopar ràpid i veure el futbol tranquil·lament. Sempre estem igual! Cada dos per tres hi ha caravanes i sempre quan més pressa tinc. Menys mal que demà és festa. Podré sortir en bici al matí, després em  faré el meu esmorzar amb els amics. A veure si recordo portar les tisores de podar que em va deixar en Guillem per retornar-les-hi. I en Tomàs havia de tornar-me a mi l’escala! Demà, li tornaré a dir. Oh, menys mal! Ja arranca això.
 NOIA DE 16 ANYS
                Déu meu! Pobre dona la del cotxe... I la seva parella? Només d’imaginar-me la cara que se li quedaria a en Joan si el truquessin que he tingut un accident de cotxe. Si fos al revés jo em tornaria boja! Em donaria un atac d’histèria perquè sóc conscient que no puc viure sens ell. Sí, sí, sí el pare sempre em diu que ningú és imprescindible. Però jo no ho crec. Ell és imprescindible. Potser el pare no es recorda de quan tenia la meva edat i estava enamorat. I ja ho sé, aquí em contestaria que ell sí que està enamorat. Enamorat de la mare. Però jo no ho crec.. ja és prou gran per estar amb aquestes bajanades. Ara no estan enamorats, ara s’estimen. L’amor només és per adolescents com jo.

Eva Serrano. 4t F

Tú ets la meva vida

Ma vida és genial
gràcies a les persones
que tinc al meu costat
gracies a tu puc
viure amb felicitat
saltar i cantar
amb l'amor que tu
em dónes en despertar.
Necessito sentir
sempre al meu costat
ja que sinó tota
la vida canviarà
Els teus ulls em reflecteixen
i em donen la llum necessària
per poder veure't la cara
i donar-te una abraçada.
La teva alegria
la sento cada dia
i això m'agrada tant
que sense tu
la vida acabaria.

Sara Parkinson                         

CANT DE BRESSOL


Avui és dissabte una altra vegada,
el sol torna a sortir per l’est.
Els ocells que es troben en bandada,
ens donen el seu cant honest.

Avui tinc ganes de fer rialles,
de saber que no em trobo sol.
Vull sentir com m’emmiralles,
com si em trobés de nou al bressol.

Avui poso la vista en el passat,
quan ni tu, ni res em feia dubtar.
Ara crec que he ensopegat,
però vaig navegant per un fosc mar.

Avui veig mil i un problemes,
a vegades no m’agrada ni pensar.
Tinc visió de fortes esperances,
sé que tot estarà bé en acabar.

Avui ja torna la pluja,
la nit serà el seu acompanyant,
el meu bressol es balanceja,
ja vull tornar a sentir el teu cant.
                        Laura González                        1º Batx B
                      

REFLEXIÓ ADOLESCENT

Si cerquéssim al diccionari la paraula adolescència trobaríem que és el període que segueix la infància i precedeix l’edat adulta. Però és molt més que una simple definició de diccionari...

Comença. Posa’t. Creix. Aprèn, sobretot dels errors. Coneix. Estudia. Diverteix-te. Riu. Plora. Amaga’t. Escapa’t. Enamora’t. Il·lusiona’t. Corre. Lluita pel que vols. Guanya. Perd. Desconfia. Fes el que has de fer. Desitja. No prometis si no pots complir. Menteix. Vola. Marxa lluny. Experimenta. Canvia’t de roba dues-centes vegades. Gaudeix. Torna’t boja. Atura’t. Posa els peus a terra. Analitza les coses. Continua. Pensa. Actua. Apassiona’t. No paris. Acaba les coses. Accepta’t. Estima. Estima’t. Escolta. Crida. Salta. Enfada’t. Valora. Aprèn a dir adéu. Recorda. Torna enrere. Abraça. Oblida. Captura els grans moments. Viu!
Els adolescents volem ser més grans del que som, volem que les coses passin ràpid, volem fer volar el temps... però per què? Hauríem d’aprofitar el temps al màxim perquè cada segon que passa no el tornaràs a viure mai més. Tot arriba, cada cosa al seu temps, no et capfiquis ni intentis tornar al passat, si aquest et crida no et dirà res de nou. Viu el present, deixa que les coses vagin passant, ¡CARPE DIEM!

Deixa de fer preguntes...
“Quants cops he de caure per aprendre a aixecar-me ràpidament? Quants cops he de cometre el mateix error per aprendre d’ell? Quan saps si allò que tant desitges no és per tu? I com ho pots saber realment? Per què la gent m’ha de mentir? Per què fan promeses que després no compleixen? És veritat que la vida ho torna tot? Per què no pot ser tothom feliç? Com puc decidir el meu futur si no sé el que faré demà? Què són realment l’amor i l’amistat? M’acompanyaran sempre? Per què tot és tan difícil?!”
Prou! Atura’t! No facis de la vida un camí més complicat del que ja és per si sol. Posa-li ganes, posa-li el cor i deixa’t portar per ell encara que t’arrisquis que te’l trenquin. Lluita pel que vols, corre, ves-hi, de ben segur que t’estarà esperant. No facis més preguntes, a mesura que passi el temps obtindràs les respostes. Per què? Perquè encara que vulguis quedar-te enrere o anar més ràpid no podràs canviar el pas del temps.

“Em sento sola... Per què ha hagut de marxar?”
A vegades hem d’acceptar que hi ha persones que marxen de les nostres vides encara que no marxin del nostre cor. El temps passa i el final li arriba a tothom: pares, avis, gossos, gats, amics, companys... Hem d’aprendre a dir adéu per molt mal que faci, ells no marxen si tu els segueixes portant amb tu. Plora, crida tot el que necessitis per continuar endavant, però continua. Recorda les estones que passàveu junts, els grans moments i fes-ho sempre amb un gran somriure. Mai et sentis sol, passi el que passi sempre et tindràs a tu mateix.

“Amics? Existeixen realment?”
Les persones s’equivoquen, tothom s’equivoca! I tothom té dret a una segona oportunitat per millorar i canviar aquests errors però només ets tu qui pot prendre la decisió de donar-la. Pensa, es mereix aquest gest per part teva? Analitza la situació, és el primer cop que et fa mal? Reflexiona, aporta alguna cosa a la teva vida? Allunya  la gent que obtingui total negativitat en aquestes qüestions i aprèn a decidir qui mereix i qui no. Els amics de veritat són aquells que estaran al teu costat sempre que els necessitis, en les bones i en les dolentes, són aquells que aguantaran els teus mals dies i et trauran un somriure costi el que costi, són aquelles persones sense les quals la teva vida no seria la mateixa i als qui hauràs de conservar.

“Saps què? M’he cansat de fer preguntes. Tens raó. Ja callo, ja callo... Però saps de què m’acabo d’adonar? No he parlat de la meva família! Tinc una família estupenda! Ens barallem, a vegades ens escridassem, tampoc compartim totes les idees i opinions però me’ls estimo. Suporten els meus mals dies com poden i intenten comprendre’m... no és que sempre ho facin bé però ells si que estan des de sempre i sempre al meu costat, passi el que passi. Tantes preguntes, tant pensar i parlar de la vida i no se m’ acudeix dir res d’ells? No seríem aquí si no fos pels nostres pares! I què seria de nosaltres sense el menjar que fa la iaia? La meva vida no seria la mateixa sense la meva família! Espera, un moment... saps el que no he fet? Agrair a la vida per tenir aquesta família i persones com els meus amics al meu costat. Poden passar mil coses, pot marxar la gent que ells continuen aquí: GRÀCIES! A vegades les coses més simples són les millors i donar les gràcies de tant en tant no costa res. Endavant, continuem vivint.”


Raquel Albaladejo
2n de Batxillerat A

Un altre món

En una ciutat plena de batalles negres i malsons...
En un cel gris, fosc, sense llum, sense sortida...
Gent amb llàgrimes vessades, nens amb mirades perdudes...
Humans amb la por reflectida als seus ulls...
Edificis caient als peus de la gent, soldats dominant l'histerisme...
Avions llançant bombes sobre els caps de milers d'ànimes...
Soldats mantenint la compostura per no caure rendits a terra...
Persones salvant la vida a persones que en un passat va ser enemics...
Coloms blancs representant la pau, sobrevolant el caos de la ciutat destruïda...
Gent fugint de la desgràcia, fugint d'un món que un dia va ser la seva vida...
Alexia Álvarez (1r d'ESO B)

Les dues tisores

Hi havia una vegada, un nen que es deia Josep. Aquest nen havia guanyat en un concurs unes tisores i tenia moltes ganes d'utilitzar-les. Un dia va decidir començar a retallar el cabell a la gent i tant li feia si era gent malalta, amics seus o si no tenien cabell, només feia que retallar. A ell li era igual, ell tenia cabell, li seguia creixent i no tenia ningú que l'hi retallés. La gent va començar a queixar-se i en Josep va decidir cedir les tisores a algú altre. La gent va decidir cedir-les a en Mario, el qual no era massa amic d'en Josep. Des del moment que en Mario va obtenir les tisores, va començar a tallar més sovint i la gent estava més descontenta que mai. Però aquests no podien fer res perquè en Mario no volia deixar les tisores. Ara ja no només tallava el cabell de la gent del carrer, sinó que també anava a les escoles i retallava als mestres i anava als hospitals i retallava als infermers. Això es va començar a estendre per tot arreu i en Mario es va fer famós a tot el país.
Els ciutadans començaren a queixar-se més i més, però no servia de res i en Mario seguia retallant cabells. Va arribar a un punt en què la gent no podia viure tranquil·lament. Ara, en Mario i els seus amics encara van retallant els cabells de la gent i encara no sabem com l'aturarem.
Judit Giménez, 3r ESO F

En aquest món

En aquest món no s'hi passa gana i tothom té un sostre sota el qual dormir.

En aquest món no hi ha guerres ni armes.

En aquest món els somnis es fan realitat i la gent por ser el que desitja.

En aquest món tothom va a l'escola i tothom aprecia el que té.

En aquest món mai no deixes de ser tu mateix.

En aquest món ningú no es burla de ningú.

En aquest món no hi ha crisi, hi ha pau.

En aquest món les terres són un lloc on es creen aliments, i no la causa d'una guerra.

En aquest món no hi ha gent superior a una altra.

Llàstima que aquest món només existeixi en el cor d'alguns.

Alba Bras (1 Eso A)

Miramón

                                             
 NO mirarem, 
 no escoltarem,  
no parlarem.
                                         
 Totes les desgràcies    
 Que succeeixen al Món

 Quina diferència hi ha a la humanitat?
 Per què ens jutgen sense pietat?

 Per què odiar per color,
 mentre podem lluitar contra el dolor?      

 Sí mirarem, escoltarem i parlarem .    
 Tot per la llibertat.
                                                             
                                                   Alex Diaz (1r eso c)

LA PAU

La pau matèria blanca,
no tothom la utilitza bé,
és la nostra cansalada
i de les llenties el llaurer.

On vulguis la veuràs
només cal que t'hi fixis més,
si per molt boscada no la trobes
vine amb mi, jo te l'ensenyaré.

Posem d'exemple una platja
sol brillant dia sí, dia també
gent banyant-se tranquil.lament
segur que encara no l'has vist bé?

                                                                         Sergi Ytchart (1r d'ESO)

ELS NENS DEL COR

Era fosc, la lluna i les estrelles s'amagaven darrere dels espessos núvols, gràcies a la llanterna que duia la Júlia a la motxilla vam poder arribar a l'església abandonada que es trobava als afores del poble.
 la meva àvia sempre m'explicava històries de terror sobre aqueslla sinistra esglèsia. Feia poc, la Júlia i jo, que normalment passejàvem a prop de l'esglèsia, esoltàvem com les campanes replicaven i la remor de nens cantant era molt estrany, ja que feia temps no hi anava ningú, per aquesta raó vam voler investigar aquella nit.
Vaig empényer la porta i amb un grinyol, a poc a poc, la porta de fusta desgastada pel temps i plena de forats petits, fet pels corcons, va deixar al descobert l'interior de l'església, plena de figures que ens observaven intimidant-nos i com ens hi endinsàvem. Fascinada per l'església, observava amb curiositat els petits detalls, la Júlia era molt poruga i no se separava del meu costat, de sobte es van sentir unes passes al pis de dalt, la Júlia em va agafar el braç i amb un dit als llavis, li vaig fer un gest de silenci, ja que no volia, que l'autor dels passos se n'assabentés que hi érem allà, vam pujar per les escales de fusta mab sigil, quan ja hi érem a dalt van començar sonar les campanes, se'ns va posar el cor a mil per hora, a continuació es va escoltar el cant dels nens, ara al pis de baix. vaig agafar la motxilla de la Júlia per agafar alguna cosa per defensar-nos si hi hagués algun perill, vaig començar a remenar i vaig trobar en l'estoig, entre els colors de fusta, un cutex i unes tisores esmolades, jo em vaig quedar amb les tisores i la Júlia amb el cútex, va ser quan vaig sentir com algú em tocava l'espatlla, i no era la Júlia perquè ella era al meu costat, em vaig girar sobtada... era un noi amb la cara pàl·lida, llavis vermells com la sang i uns ulls brillants negres com aquella fosca nit. Abans que poguéssim cridar, va dir amb una veu tenebra:
 -Qui sou? Si sou enviades pel dimoni aquest cop no podreu acabar amb nosaltres, ara som més forts i poderosos!- La Júlia i jo ens vam quedar bocabadades, llavors vaig dir:
 - Tu qui ets i que fas aquí? I per què dius aquestes bogeries? Nosaltres només haviem vingut a l'esglèsia, ja que feia uns dies semblava que hi hagués nens dints cantant i les.. No sé ni per què t'explico perquè estem aquí, si no sé ni qui ets, ni què fas aquí!
 - Sóc un nen del cor, fa 400 anys que vaig morir junt als meus companys, per culpa d'unes bèsties poderoses enviades pel dimoni... però ara que hem tornat ens en venjarem!
 - Ets..un...fan...fantasma?- va dir la Júlia tremolant
 - Sí i ara que ho sabeu tot, no podeu escapar, ara formareu part del nostre exèrcit... La Júlia i jo vam començar a correr cames ajudeu-me per les escales i quan ja hi érem, a la porta... una noia amb rínxols d'or se'ns va apropar i ens va injectar una mena de líquid blavós, vam intentar escapar però, era massa tard...i ja...érem un d'ells.

                                Cristina Edo 3r d'ESO C

POEMA DE LA PAU


Ja arriba el colom
amb la branca d' olivera,
ja ha tornat la pau,

La gent crida emocionada
la gent crida encantada:
-Que la guerra ja ha acabat!
-Que el foc ja s'ha apagat!

Les armes es guarden,
s'amaguen les bales,
La pau ha tornat!
La pau ha guanyat!

                                                           
                                                                 Ariadna Garcia 1r ESO F

divendres, 20 d’abril de 2012

Recomanació de llibres per Sant Jordi

Hola, som unes alumnes de 3r d'ESO i voliem fer-vos unes recomanacións personals dels llibres i els que han tingut més éxits per Sant Jordi.
-Les cançons de la Paula. En total són 3 llibres molt intrigant.
-Memòries de Idhún. És una trilogia molt fantàstica.
-Els jocs de la fam. Són tres llibres d'aventures.
-Hermosas criaturas. Són 4 llibres molt de fantasia.
-Marina. És un únic llibre molt bonic.



dijous, 19 d’abril de 2012

Lectura musicada de textos dels clàssics

El passat divendres 13 d'abril un grup d'alumnes del nostre institut va participar en l'acte organitzat per Òmnium Cultural "Els amics dels clàssics" amb la lectura de tres textos en català antic. Van obtenir un gran èxit ja que la llarga feina de preparació i l'esforç de les alumnes i l'alumne van donar uns resultats excel·lents.

De l'institut de Premià de Mar els alumnes de 2n d'ESO: Estela Banderas, Joan Busto i Sara Parkinson ens han llegit la Divina comèdia de Dante Alighieri. Chaima Anzaovi, Sara Bernard i Laia Muñoz ens han llegit Espill de Juan Roig i, finalment, les alumnes de 1r d'ESO Aida Casanovas, Laura Izquiedo, Palmira Sabaté i Irene Sanz han representat Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.

L'Anna Giménez i la Laura Luna ens han acompanyat amb instruments musicals durant totes les actuacions.




A La Salle, Laia R. de 2n d'ESO ens ha representat “No em pren així com el petit vailet” d'Ausiàs March i l'Anna C., tambè, 2n d'ESO, ens ha representat “Llibres de rei en Pere e dels seus antecessors passats” de Bernat Desclot.

A l'Assis , la Mariona A.  ens ha representat “Vales e Vents”d'Ausiàs March i la Marta R. ens ha representat “Alt e amor”, d'on gran desig s'engendra” d'Ausiàs March.

En “El Pilar” la Clàudia C. i Nora D. ens han representat”Orenetaton cante m fa enfurir” de Guillem de Berguedà i la Laia L. ens ha representat Lo Somni “Orfeu explica la seva història” de Bernat Metge.

De l'institut Valerià Pujol, la Júlia B. ens ha representat “Llibre d'Amic e Amat” de Ramon Llull i l'Alejandro C. ens ha representat “Poemes” de Jordi de Sant Jordi.

Se'ls veia una mica nerviosos,però ho van fer d'allò més bé. Al final els han regalat una rosa, s'ho han merescut.

Podeu llegir una altra crònica d'aquest esdeveniment al bloc de Jordi Cervera.

Informa: Patrícia Caballero (1r d'ESO)

divendres, 13 d’abril de 2012

Què en serà d'aquesta vida?

Que n'és dels nens d'avui? Sembla que cada vegada creixen mentalment més avançats que abans. Cada vegada van comportant-se de maneres inadequades per la seva edat. Si això segueix així que serà el pròxim que veurem? Un nen de dos anys amb mòbil? Una nena amb bolquers pintada sensualment?

Jo encara recordo quan anava a primària, si bé és veritat que la nostra generació ha crescut mentalment d'una manera massa ràpida, però encara recordo que fins a 6è de primària encara érem uns nens, amb la nostra infantesa, fent bestieses com posar noms a fils i jugar amb ells.

Construíem caus de sorral i hi posàvem ``bitxitos´´ dins perquè fos la seva casa. Avui dia, els nens a 4t pràcticament, comencen a fer canvis en la seva personalitat, es deixa de ser infantil molt abans. Me'n recordo que encara vèiem els famosos dibuixos de TV3, inclús a principis de primer de l'ESO. En canvi, ara els nens que veuen tals programes o juguen a coses més ``infantils´´ són anomenats ``frikis´´ o nens ``estranys´´. Me'n recordo que abans tenir un mòbil o sortir sol pel carrer només s'aconseguia quan arribaves a l'ESO i et guanyaves la confiança dels teus pares, en canvi cada dia veig a més nens de 9 i 10 anys sols pels carrers dient tonteries. On ha quedat arribar a casa i possar-se a veure la TV3 mentre berenaves i anaves a fer els deures? Abans, havia de passar un miracle per poder estar més d' una hora a l'ordinador, tot i que tampoc hi havia necessitat, els nens d'ara ja tenen fins i tot facebook, una xarxa social a la qual, per llei, només pots registrar-te a partir dels 14 anys. Però hauríem de plantejar-nos per què està succeint tot això?

És una resposta ben senzilla, els nens petits acostumen a copiar les coses que fem els grans, si veuen que estem al facebook, o que ens passem moltes hores a l'ordinador, ells faran el mateix, així que s'han de posar límits i edats per a cada cosa, sinó tota la societat ens descolocarà . Les coses arriben sempre al seu temps, el que no podem permetre és que arribin molt abans del que haurien d'arribar. La intantesa és una etapa única i meravellosa que mai es tornàra a repetir, no permetem que es perdi tan aviat.


Sonia , 3r d'ESO.

dijous, 12 d’abril de 2012

Desperts: sembla que dormim el que toca

Hem fet un reportatge sobre les hores de son dels alumnes de l'Institut Premià de Mar. El tema és especialment interessant perquè el descans afecta directament els estudis.

Primer de tot ens vam documentar d'un diari online, en el qual vam descobrir una sèrie d'informacions que resumim a continuació.

Sembla ser que el moment de despertar sol ser el més odiat del dia. L'alarma, sempre inoportuna, ens alerta que tenim el temps just per saltar del llit i córrer cap a les nostres obligacions a
l’institut. Està demostrat que uns bons hàbits de son i un despertar més progressiu faran que comencem el dia descansats, amb energia i amb bon humor.
Els adolescents hauríem de dormir unes set o vuit hores al dia per estar actius durant la resta del dia.

Un cop teníem recollida tota aquesta informació, vam preparar una enquesta dirigida als alumnes del nostre institut. En total, hem recollit 121 respostes dels estudiants (68 dels quals són noies entre 11 i 16 anys, i 53 nois entre la mateixa edat) als quals agraïm la seva col·laboració.

Les preguntes que vam plantejar foren les següents:

A quina hora acostumeu a anar-vos-en a dormir si el dia següent hi ha institut?

A quina hora soleu aixecar-vos?

Teniu son a les primeres hores de classe?

Què fas habituàlment després de sopar?

Quantes hores et quedes despert després de sopar?


Els resultats més destacats són els següents:

Només hi ha un 1% de les noies entre 14 i 16 anys que se'n van a dormir més tard del normal, és a dir no arriben a dormir unes 7 hores.

Hi ha un percentatge 40% de les noies entre 14 i 16 anys que se'n van ha dormir a les 11 o 12 de la nit, com ho haurien de fer totes i així dormen les set o vuit hores necessàries ja que solen aixecar-se entre les 6’31 o a les 7 del matí.
Hi ha un 40% dels nois de 14 i 16 anys que se'n van ha dormir a les 11 o 12 de la nit i un 3% dels nois que s’en van a les 3 o 4 de la nit, aquestes 3 persones no descansen prou ja que el 20% dels nois s’aixequen a les 6’31 o 7.
Un 30% dels alumnes de 14 i 16 anys tenen molta son al matí i els nois d’aquesta mateixa edat tenen també molta son.
Hi ha un 30 % de les noies que veuen la
televisió 1 hora o 2 hores després de sopar mentre que un 20% dels noies que agafen l’ordinador.


Rebeca i Marta 3r.

NIT DE MUNTANYA


Estava sol en una muntanya i no sabia cap a on anar. Vaig optar per anar en una direcció qualsevol, fins arribar a una cova. Ja era de nit i vaig pensar de passar la nit allà. Vaig anar a buscar al bosc branques per fer una foguera amb els pocs mistos que guardava. Quan ja em disposava a dormir, vaig sentir l’udol d’un llop a molta distància d’on era. Vaig tancar els ulls i em vaig adormir. Quan ja portava unes hores dormint em vaig despertar després d’escoltar un cruixit. Em vaig posar dempeus i aprofitant la flama que quedava de la foguera i amb mistos que m’havien quedat vaig fer una torxa.
Vaig endinsar-me a l’interior de la cova i vaig tornar a escoltar un soroll, aquest cop va ser un ressò d’alguna cosa que no sabria descriure exactament. Vaig avançar a poc a poc i em vaig entrebancar amb una branca i vaig caure al terra. Va ser llavors quan vaig sentir roncar un animal, que segurament era força gran, ja que roncava molt fort i molt greu. Mentre m’aixecava del terra vaig veure que hi havia una petjada gegantina a la sorra. Va ser llavors quan em vaig acabar d’espantar del tot. No sabia què fer, si tornar enrere o seguir i enfrontar-me al que tenia davant meu. Vaig decidir-me per la segona opció.
A mida que m’apropava al meu destí, sentia de més a prop els esbufecs i els roncs i de vegades algun cop. Vaig seguir endavant i em vaig trobar amb una cosa gegantesca, que només en veure-la em van venir ganes de sortir corrents però vaig decidir ser prudent i no despertar aquella bèstia, que era un ós amb ungles completament afilades. Vaig fer un petit soroll al trepitjar uns quants ossos dels cadàvers de les seves víctimes, cosa que va fer que es despertés. Com que portava la torxa el vaig espantar i va retrocedir molt enfurismat. Me’n vaig anar de la cova i vaig córrer muntanya avall fins a trobar una carretera solitària on vaig passar moltes hores fent “autoestop” fins que un amable senyor em va acollir en el seu vehicle i em va allotjar a casa seva durant aquella nit.

Pau Gomez 3rC

LA BOIRA DÓNA PAS A LA MORT


La nit només acabava de començar. El neguit em feia presoner enmig d’aquella inacabable boira. La cova on era, no aïllava gaire de l’exterior, i de sobte es van començar a sentir sons.
Jo estava molt tranquil, fins que un cop, va fer pujar les meves pulsacions cardíaques. Vaig agafar la jaqueta, perquè en algun moment sortiria d’allà. De lluny veia, una cosa, com si fos una petjada. Tot decidit, vaig sortir. Vaig treure la llanterna, que per sort funcionava.
Es va començar a sentir un xiulet. Els sons eren molt seguits, però, significaven alguna cosa. Vaig il·luminar, el que havia vist, la petjada, i poc més de dos metres més enllà, n’hi havia una altra. El xiulet va parar, i jo cada cop m’anava allunyant més de la cova. A la dreta de les petjades hi havia unes ungles molt llargues, i estaven trencades. El que més por em va fer, va ser que no eren d’un humà.
Minuts més tard, el xiulet va tornar, i a més a més, uns gemecs, com si algú estigués plorant. Vaig quedar-me uns segons quiet, enmig d’aquell enorme bosc. Entre els arbres, que poc deixaven veure, i la boira que gairebé tot ho cobria, va aparèixer una nena. Em va sobtar una cosa. Vaig mirar-la de dalt a ba
ix, a l’arribar a les seves mans, hi havia milers de gotes d
e sang que gotejaven cap a terra. La nena va començar a venir cap a mi. Em volia dir alguna cosa, però no era capaç d’entendre-la. Va estar uns segons dirigint-se cap a mi. En un instant em va abraçar i em va tacar tota la roba de sang. No entenc, com vaig poder deixar que em fes allò.
De sobte va aparèixer una silueta, remarcada per la boira. Semblava una criatura estranya. Cada cop era més gran i venia cap a mi. No sé si m’ho imaginava, però allò era un licantrop!
La nena es va apartar de mi, però el licantrop la va agafar, i va cruixir tots el seus ossos. Jo no era capaç de donar crèdit a tota aquella situació. Vaig començar a córrer com un boig, sense mirar enrere, on segurament m’esperava la mort. En uns segons, es va sentir un tret, em vaig tirar al terra. Després vaig aixecar-me, i vaig veure el licantrop, amb una bala, que li travessava tot l’abdomen.
Érem tots dos sols, fins que, aparegueren dos homes. Els dos duien roba de camp i una escopeta. Em van agafar pel braç i em van preguntar que què feia en aquella zona tan perillosa. Jo no vaig respondre, però em van deixar anar.
Quan marxaven els vaig preguntar que com era possible un licantrop en aquell bosc. El cas és que no recordo el primer que em van dir, però els vaig sentir mormolar “no és el primer, ni l’últim”. Al cap de no res, em vaig adonar que la sang em rajava per la cama, aleshores, a l’instant, vaig tancar els ulls i vaig deixar que actués el destí.

Jordi Burgés 3rC

Amics dels clàssics


El dia divendres 13 d' abril hi ha un acte literari centrat en els clàssics catalans: Joanot Martorell, Ausiàs March, Roís de Corella, Guillem de Berguedà.... L''institut Premià de Mar, L'escola la Salle, l'escola el Pilar, l'escola Assis Premià de mar, i l'institut Valerià Pujol aporten alumnes per tal fer la lectura d'aquests textos.
L'acte està organitzat per Òmnium Cultural i hi participen una quinzena de persones del nostre centre, coordinats pel departament de llengua catalana i clàssiques.

EL COL·LEGI

Un lloc d'estudi,

que només busca el nostre futur,

ara en el seu moment no el sabem valorar

el bon centre educatiu

el que podem anomenar "llar"

en el qual es pot recordar

la il · lusió i la victòria que mai se'n va.


Gayane Harutyuanyan