divendres, 30 de març de 2012

Una nit de tempesta

M’havia de protegir de la pluja i dels llamps, així que em vaig dirigir a la primera cova que em vaig trobar. Abans d’endinsar-m’hi vaig intentar veure si ja hi havia algun animaló refugiat, tot i que no en vaig divisar cap, donava per suposat que algú m’acompanyaria durant la nit. Vaig voler conèixer una mica més el seu interior; vaig tocar la pedra humida, recoberta parcialment de molsa, suau i rugosa, mentre sentia el repic de les gotes que queien de les estalactites, situades damunt del meu cap i que resultaven força intimidants a causa de les seves puntes punxegudes i esmolades. Se sentien udols provinents de l’exterior, segurament de llops afamats. Sempre he pensat que són animals preciosos, però quan la supervivència s’hi posa pel mig poden ser molt agressius i perillosos, com gairebé qualsevol altre animal, (fins i tot un humà). Això em va fer soltar una rialla, recordant que perillosa era la meva cosina quan s’enfadava. Va ressonar per la cova, i em va tornar com a resposta un gemec desesperat, provinent de l’interior, era un so esgarrifós, que es retorçava fins a transformar-se en un xiscle, acompanyat del ressò de cops i moviments bruscos. Vaig tapar-me les oïdes , i al cap d’una estona vaig veure que el so no avançava cap a la meva posició, sinó que seguia retronant a l’interior de la cova. Ignorant el tremolor de les meves cames i la suor freda que em regalimava per l’esquena, vaig caminar endins, atret per aquells xiscles que semblaven d’un sofriment insuportable, deixant enrere les meves petjades sobre la grava mullada. Vaig començar a notar l’olor, una terrible olor a mort, a sang... Tot i el fet de tenir l’estómac regirat, vaig seguir avançant. El crit va començar a pujar de to, fins que es va sentir un cruixit sec . Ja no se sentia cap soroll, només un tens silenci que feia recordar que a l’exterior encara plovia. Aleshores vaig sentir que alguna cosa s’arrossegava pel terra, un esbufec i una respiració greu i agitada, semblant a la d’un porc senglar , que s’endinsava encara més en les profunditats de la cova. Vaig fer tres passes endavant i em vaig trobar amb el cos d’un ós enorme, amb les conques dels ulls buides, de cara allargada i dents afilades que jeia mort a terra, i ben mort, duia una queixalada que li obria la panxa, deixant al descobert les costelles, l’estómac els intestins... Vaig tapar-me la cara, i vaig mirar cap al terra, amb el cor accelerat i a punt de plorar. Entre els dits de la mà podia veure que un bassal de sang m’arribava als peus, vaig fer dues passes enrere, i vaig topar amb alguna cosa calenta i peluda, de sobte se’m van esbullar els cabells en notar aquella respiració ronca al meu clatell, i em vaig posar a vomitar, mentre les llàgrimes em queien per les galtes i notava una freda punxada que em travessava l’ànima.

Jan Ródenas.

Acromatòpsia, la vida en blanc i negre

El passat dia 12 de març el departament de llengües estrangeres va organitzar una xerrada per als alumnes de 2n de Batxillerat. En Neil Harbisson, mataroní nascut a Anglaterra, va explicar com viu la seva acromatòpsia i com la tecnologia l'ha ajudat a percebre la realitat d'una manera molt diferent a la resta. Aquí us deixem la crònica del Jaume Martínez:

Last Monday, Neil Harbisson came to INS Premià de Mar to give a lecture to the students of 2nd of Batxillerat talking about a very rare color-blindness.
Neil suffers a genetic disease called achromatopsia, which consists in seeing in black and white. He told us about his childhood, how much this disease made him hate colours and how he could realise they are everywhere. His life began to change when a man developed for him a device that could turn colours into sound, making every colour sound different from the others. Though this device bothered him a bit at first, he started to distinguish every colour. He wanted to experiment with them so he became an artist. The eyeborg changed him so much, that now it's an extension of his body and a sixth sense that from then on he's always carried.
The colour-hearing sense has helped Neil start a brand new life where the food, the dressing and even the faces have their own melody; and opposedly, every song and voice has its own colours. As he has realised that cybernetics can help people with different kind of problems like his, Neil Harbisson has created a foundation that introduces us to a new type of technology which amplifies the abilities of human beings.



There are lots of discussions about this way of improving ourselves: some say that it's not ethic, and some others say that everyone can do whatever they want with their body. In my opinion, this technology should be applied only on people who need it to fix any part of their body. While he was talking, Neil said that from his view point it's better to hear the colours than to see them; some of the students think that it is not, because listening the colours is an attempt of seeing them.
I think none of these opinions are really true, because we haven't got any experience of having both senses at the same time to be able to prove it. It was a very grateful lecture with lots of incredible and interesting points. He explained very well to make the students have a good time, we thank him very much for coming and I am sure we would all be glad of having him back.

Jaume Martínez Riera, 2n Batxillerat B

Excursió al Cosmocaixa

El passat divendres 23 les classes de 3r D, E i F van fer l'esperada primera sortida del curs, va ser al Cosmocaixa. El dia abans, hi havien anat els grups A, B i C.
Després del viatge en autobús i d'esmorzar, van començar les activitats programades.
Una d'elles va ser recórrer pas a pas l'evolució de les espècies, des del l'inici de la vida fins a l'actualitat, seguint l'ordre d'esdeveniments i fets que ens han portat al nostre present.
Mentre un dels dos grups de treball realitzava aquesta activitat, l'altre grup responia un qüestionari sobre diferents temes que van haver de cercar al museu, tot llegint la informació dels panells i pantalles per després contestar les diverses preguntes sobre les cèl.lules, l'ADN o cientifics i investigadors com Lamark o Darwin.
Abans de canviar el torn entre els dos grups, van reunir-nos tots a la sala Omega, on ens van fer una conferència sobre el so, les ones sonores i com es transmeten. A continuació, vam poder participar en diferents experiments on ens van ensenyar com actuen les ones i els cossos. Després de fer totes les activitats, vam poder estar al museu pel nostre compte durant uns vint minuts que vam aprofitar per observar la resta d'experiments que hi ha, són molts, curiosos i divertits.
Informa: Ariadna Sans

dijous, 29 de març de 2012

La gran pedalejada


El passat dimarts dia 27 de març, els alumnes de 1r de Batxillerat de l'institut Premià de Mar van fer una sortida en bicicleta al Bosc Vertical, situat a Dosrius-Canyamars. Els ciclistes es van trobar a la porta de l’edifici Serra de Marina i van portar a terme el recorregut anant pel passeig marítim direcció Mataró i després continuaren per la riera d’ Argentona.
El camí d’anada va ser feixuc però la gent anava tirant força bé pensant que a l'arribar allà la recompensa seria bona. Tenint forces, els ciclistes després de fer una pausa, menjant alguna cosa, varen dedicar-se a l’aventura. El Bosc Vertical consisteix en vàries activitats a l’aire lliure, com tirolines, lianes, ponts, passarel·les, xarxes..., hi ha diversos nivells. Més tard, quan varen acabar de fer els circuits, van menjar alguna cosa per reposar energia per fer el viatge de tornada.
Tothom va quedar força cansat, però l’excursió va ser molt divertida.

Georgina Tur, 1r de Batxillerat

dimarts, 27 de març de 2012

Taller de cuina romana a la Boqueria

El passat dimarts 13 de març, sense cap tipus de superstició, els alumnes de llatí de 4t d'ESO vam assistir a un taller de cuina romana al Mercat de la Boqueria de Barcelona.






Aquesta sortida consistia en aprendre com menjaven els romans i quins eren els seus aliments predilectes. Per fer aquesta activitat vam estar amb la cuinera Eulàlia Fargas i la seva ajudant, l'Àngela.
Primer de tot vam tenir un temps lliure per estar pel mercat, fer fotos, mirar preus, informar-se de quins aliments utilitzaven els romans...
A les 10 del matí va començar el taller. Primer de tot l'Eulàlia ens va fer una petita introducció del que era la cuina romana, i després de preparar-nos vam començar amb el taller.

El menú del dia que vam preparar va ser:
De primer plat pèsols amb api, ceba i gàrum (una espècie de salsa que hem modernitzat, els romans l'utilitzaven molt, però amb una recepta diferent a l'actual).
De segon vam preparar vedella amb mel, panses, api i, com no, gàrum.
I per acabar, de postres vam fer el plat que més va triomfar i que avui en dia encara cuinem, les típiques torredetes de Santa Teresa, fetes amb pa, llet, canyella i mel.

Després d'aquesta estona cuinant, vam parar taula per començar a menjar com romans, la veritat és que va ser una activitat interessant de la qual vam sortir tots molt contents.


Quan vam acabar aquest ràpid dinar, l'Eulàlia ens va sorprendre amb un detall per a tots nosaltres, ens va regalar un llibre de cuina per a totes les edats, però sobretot per als adolescents, perquè comencem a cuinar nous plats, coneguem nous aliments i adquirim nous hàbits en la nostra alimentació.

Acabat aquest taller, tots els alumnes vam anar a fer una ràpida visita per Barcelona, però sobretot per fotografiar l'antiga muralla romana que es troba a la plaça de la Catedral de Barcelona i participar en un Google Maps col·laboratiu.
Fins aquí va durar la nostra visita per fer de romans i de romanes per Barcelona, i pel que sembla tots vam quedar ben satisfets.

Yasmina Berkane Pais
4t Opt. 1 Llatí

dilluns, 26 de març de 2012

Els alumnes l'intercanvi alemanys a Empúries


Els alumnes de l’intercanvi i els alemanys el divendres 16 de març vam anar a Empúries, l’antiga ciutat grecoromana. Durant la visita vam poder veure diferents llocs de la ciutat (fòrum, termes, domus, vil·laes...). Després vam anar a la ciutat romana on hi havia el fòrum, l’encreuament del Decumanus i el Cardo. Després de l’excursió vam anar a la platja de l’Escala, on vam dinar i jugar (alguns), altres estaven prenent el sol mentre altres xerraven. Després vam tornar a Premià i cada parella se’n va anar a casa seva o van quedar amb els amics.

Enviats especials: Guillem Tur i Marta Sánchez.

Sobre la visita al TNC



En aquest mateix bloc podem llegir una crònica escrita per la nostra companya Maria Fuentes, personalment coincideixo plenament amb la conclusió exposada per ella, malgrat tot, m'agradaria afegir-hi algunes reflexions:
En el taller, combinàvem l'aprenentatge de quines i com són les diverses tasques que necessita una obra amb el desenvolupament d'uns aptituds personals, que serien pràcticament impossibles de desenvolupar en un altre context.
Així vam començar un procés de reflexió personal, que ens permet iniciar un trencament amb algunes de les imposicions socials que són la principal causa de les nostres pors envers els altres.
Finalment després d’una visita als bastidors del teatre vam gaudir de l'obra Els baixos fons de l'autor rus Maxim Gorki, dirigida per Carme Portaceli.
La temàtica d'aquest obra és adient per reflexionar sobre l'essència de l'Ésser humà, i la crueltat del món i la societat.
El conjunt de totes les activitats, a més de fer gaudir els alumnes interessats pel teatre, implanta la curiositat en aquells que potser no han descobert encara l'apassionant món d'aquest art, darrerament poc valorat. I sobretot, ens permet reflexionar, i fer un salt endavant en la nostra maduresa, créixer com a persones i plantejar-nos com és allò que ens envolta i com podem enfrontar-nos-hi.

Carlos Cansino

dilluns, 19 de març de 2012

25 anys sense Foix

El dia 29 de gener es va commemorar 25è aniversari de la mort Josep Vicenç Foix, autor d'obres com Sol i de dol o Les irreals omegues. Per aquest motiu, la bibliotecària del nostre centre, Helena Antó, va tenir la iniciativa de muntar una exposició com a homenatge al poeta.



dilluns, 12 de març de 2012

Fem teatre al TNC

Un grup d'alumnes de 2n de Batxillerat passa un dia al Teatre Nacional de Catalunya i en descobreix tots els racons en una activitat apassionant.

La nostra sortida al Teatre Nacional de Catalunya va començar quan una guia ens va venir a buscar i ens va portar a pels passadissos interiors del teatre fins una sala on ens van posar un vídeo on, en general, s’explicava tot el procés que s’ha de seguir des que a algú se li acut una idea per fer-ne una obra fins que l’obra en qüestió és presentada al públic.
Després del vídeo ens va portar a una sala taller, on ens esperava un actor. Aquí ens van explicar els mètodes bàsics d’interpretació. Aleshores, ens van separar en dos grups, cadascun encarregat de preparar una part de l’obra, el guió de la qual ens havien passat uns dies abans. En cada grup hi havia els encarregats de so, de llum, de maquillatge, de vestuari... i els actors. Cada grup va preparar i practicar la seva feina durant una bona estona i, finalment, la vam interpretar: cadascú la seva escena, un grup fent drama i l’altre fent comèdia.


Un cop acabat això, ens van deixar sortir per esmorzar.
Una hora més tard vam tornar al teatre amb la nostra guia. Llavors va començar la visita al teatre, però una visita només per VIPs, podríem dir. Ens van ensenyar les diferents sales on s’interpreten les obres, fins i tot vam veure un assaig real per una obra encara no estrenada. I ens vam trobar amb uns quants actors que baixaven a assajar, alguns del quals eren coneguts de la televisió. També ens van portar a les sales on guarden tot el material de les diferents obres que s’hi han fet, on guardaven tots el mobles i l’atrezzo. I a altres llocs on no hi solen portar visites.
I, finalment, després de tot això, la guia ens va deixar i, juntament amb altres instituts, vam entrar a la sala mitjana, on vam veure l’obra Baixos Fons. Aquesta és la mateixa obra que nosaltres havíem estat interpretant a la sala taller. Realment, la nostra versió de l’escena no tenia res a veure amb el que vam veure després.
Tot i això ens va agradar molt, l’obra. I la sortida en general va ser simplement magnífica.
Crònica de Maria Fuentes

dijous, 8 de març de 2012

Entre tots podem millorar l'institut

Unes alumnes de 3r d'ESO han preparat aquest vídeo. Ens sembla molt interessant publicar-ho avui, ja que el dissabte celebrem la jornada de portes obertes.

dimarts, 6 de març de 2012

DINAMARCA

La Berta Canes va estudiar l'ESO al Cristòfol i va ser una redactora fantàstica durant dos cursos. Ara la tenim estudiant a Dinamarca i ens ha fet aquesta crònica.

Perquè la teva vida pot fer un canvi impressionant en poc temps. Viatjar et canvia a tu, i conèixer cultures noves et converteix en una nova persona, amb una ment oberta i una perspectiva diferent de tot el que veus.

Vaig arrivar a Dinamarca un 29 de juliol de 2011. Avui dia 5 de març ho veig tot amb uns altres ulls.
Dinamarca no és un pais totalment diferent al nostre però tot i així té les seves costums. Aquí he après a valorar el temps que passo amb les persones i aquells petits detalls com les abraçades o els petons, que aquí són molt valorats. Amb la família només encaixes les mans, però quan et fas molt amb algú pots arribar a donar una abraçada, i els petons ja són entre millors amics (normalment noies) o parelles.
Les hores de menjar, el sopar especialment, són molt importants, és aquell moment del dia en què parles amb la família i expliques tot el que has fet, s’ho reserven tot per a aquella estona que normalment pot arribar a ser una hora. La resta del dia és per a tu mateix, per a fer les teves coses.
Dinamarca és un pais precios per on pots passejar amb tranquil·litat, deixar una bicicleta sense lligar durant uns minuts o hores i tens un 99% de possibilitats que no passi res, un país on pots respirar tranquil. I més si vius en una illa com Bornholm, i aquest és el meu cas.
Bornholm és una illa situada entre Suècia i Alemanya, on hem anat a parar 6 estudiants d’intercanvi, que actualment són els meuls millors amics aquí, ja que ells estan vivint les mateixes experiències que jo... Això és màgic.

Des que sóc aquí, he crescut, sí, desgraciadament en tots els sentits... He après a raonar, he après noves llengues, he après a fer les coses per a mi mateixa, he après a valorar el que tinc i he après a aprendre dels altres. Viure un any fora de casa, en una família nova, parlant una nova llengua i començant-ho tot de zero; és l'experiència més impressionant que he viscut mai.

La veritat és que no sé com explicar tot això. El Joan Marc m’ha demanat que faci una crònica del meu any en aquest nou pais, però la veritat és que no puc resumir el munt de noves experiències que he viscut durant 7 mesos en un escrit... Aquest és el segon escrit que començo, el primer era avorrit i no m’agradava, aquest és més del meu tipus, és més “jo”, és dir, més confús :D

El meu any es podria resumir amb preguntes més comunes que et fan quan viatges a un lloc nou; I no et fa por marxar un any? I per què has triat Dinamarca? No trobes a faltar la teva família i els teus amics? No tens ganes de tornar? Per què vas decidir marxar? etc.
I així segueixen, preguntes complicades que no saps respondre, que no saps mai què dir i sempre et deixen en blanc.
Berta Canes

divendres, 2 de març de 2012

Una antologia amorosa

El passat dilluns 27 de febrer els alumnes de 4rt d'ESO E i F de l'INS Premià de Mar vam acudir a una activitat de dramatització organitzada pel Departament de Català.
L’activitat anava a càrrec de l’actor Francesc Ten, que va néixer a Calella l’any 1968, i que actualment és Cap de Publicacions de la Universitat de Girona, i fa –com diu ell- sempre que pot d’ actor. I com a actor ha treballat en la sèrie “Ventdelpla”, en el muntatge de “Sonets de Shakespeare”, en l’espectacle “Les ratlles del món”, així com en múltiples lectures dramatitzades i recitals de textos.


En Francesc va ser l'actor que va interpretar els diversos textos amorosos que vam treballar a classe de català. Durant les setmanes anteriors a la visita d'en Francesc, tots els alumnes vam rebre un dossier amb un recull de diferents fragments de novel•les i poemes sobre l'antologia amorosa. Vam treballar aquests textos dividits en diferents etapes, l'amor platònic, el desig, la maduresa...
Alguns dels autors eren clàssics i altres contemporanis, per exemple Shakespeare, Àngel Guimerà, Joanot Martorell, Joan Salvat-Papasseit, Mercè Rodoreda o Pere Calders.
Els alumnes vam tenir la sort de gaudir d’aquesta activitat subvencionada per la Institució de les Lletres Catalanes, i agraïm especialment el treball d'en Francesc. Crec que els meus companys estaran d'acord que va ser una activitat molt productiva i molt original, ja que ningú de nosaltres no sabíem del tot com seria, i almenys a mi personalment em va agradat molt.

Yasmina Berkane Pais
Premià de Mar, 29 de febrer de 2012

Textos d’amor en veu alta

El passat dia 27 vam poder gaudir amb la visita de l’intèrpret Francesc Ten, qui ens va recitar una antologia de textos d’'amor que contenia tant prosa com poesia, i que tractava de tots els vessants d'aquest.
Va començar amb el tema de la declaració de l'amor i l'amor impossible, amb parts de Romeu i Julieta, Tirant lo Blanc i Mar i Cel. Després va continuar amb l'amor correspost amb textos de Mercè Rodoreda i Pere Calders, en què ens va demostrar que a vegades, l'amor sí és possible. Llavors va recitar “Si la despullava”, de Joan Salvat-Papasseit, el primer poema de la tarda, amb el qual va començar el bloc del desig i la sexualitat. I el van seguir “Mecanoscrit del segon origen” i “No em prens ni et prenc...”.


Però tot el bo i millor té un final, i arriba l'endemà i el final de les relacions “T'ho diré sense embuts: et deixo.” Amb aquesta frase començava el text d'Isabel-Clara Simó. Just després vam continuar amb la maduresa i el record, amb poemes de Gerard Vergés i Josep Carner. Per acabar, la plenitud i l'anihilació, va llegir textos de Joan Timoneda i Ausiàs Marc.
Gràcies a la passió que va demostrar l'actor en llegir els textos, ens va fer passar una hora agradable en què vam gaudir de la literatura catalana amorosa. Fins i tot va cantar una mica de la versió musicada per Raimon de “Só qui só”, escrita per Joan Timoneda. Malgrat el seu esforç, no va aconseguir que ningú s'hi afegís. Tot i que els textos no eren humorístics ni per riure-se’n, ell va fer diverses bromes, perquè la reunió fos més amena per a totes i tots. Esperem que l'activitat es repeteixi algun altre cop.

Damià Fulton i Arrufat, i Eloi Rodríguez Gaxas 4t d’ESO F

Les muses fan vaga

Estic completament obligada (si vull aprovar, és clar) a entregar un article d'opinió per demà. Quin és el problema? Que jo estic aquí, a casa meva, a les 21:00 de la nit esperant que les muses facin la seva visita diària. El problema no acaba aquí, sinó que a més m'han arribat veus dient que les muses, avui 29 de febrer, fan vaga. El perquè? És evident!

Tot va començar a anar pel mal camí quan a algú se li va acudir la genial idea d'unir els dos instituts de Premià, per estalviar diners. Van acomiadar unes quantes muses, i en van deixar massa poques per la feina que hi ha. Per això, les muses que estan tot el dia anant amunt i avall, enfeinades, fent massa pel que reben, i les pobres, sense poder queixar-se, perquè la seva paraula no val res.
Però avui, això s'ha acabat, Les muses han decidit posar fi a aquesta situació d'explotació. I és per això (i per moltes raons més) que avui dia 29 de febrer les muses fan vaga. I jo encara estic esperant que algú m'inspiri per fer l'article d'opinió.

Gemma Tria,3rF.

Esclaus de l'educació

Per què els mestres ens posen deures durant les vacances?
Pregunta-li al mestre, segurament us dirà que és per reposar el contingut i perquè no se'ns oblidi.
Però, de veritat és útil? En períodes llargs, com serien les vacances d'estiu, els mestres potser tenen raó.
I que hi ha dels períodes curts, com les estones lliures entre setmana?
Ho preguntes als pares i, una majoria et diu que tenim massa deures però, també hi ha una minoria important que creu que és correcte que ens posin exercicis o bé que ens n'haurien de posar més.
Com que més deures? A veure si ens entenem: des de quan els pares que no són els que ens posen els resum de socials, han de dir-li als mestres que ens en posin més? A aquest pas farem problemes de matemàtiques fins i tot a la sopa! No es diuen vacances per que sí, es diuen vacances perquè ve del llatí vacans que vol dir lliure i desocupat.
Hi ha pocs mestres que posin pocs exercicis de matemàtiques o bé de biologia per les vacances. La majoria aprofiten i posen una llista inacabable d'activitats pensant, potser, que estarem tot el sant dia fent-los i que no voldrem sortir ni quedar amb ningú. Habitualment les persones que volen treure bones notes no poden negar-nos a fer-los i per tant són: ESCLAUS DE L'EDUCACIÓ.
Judit Giménez

Diferents embolcalls, el mateix contingut

Per què hi ha gent a la qual tractem millor que als altres? Pensa-ho bé: segurament ara mateix hi ha dues o tres persones així al teu voltant. Amb aires de grandesa que creuen ser millors que els altres i solen comportar-se com si fossin reis i reines en un món de puces. Ni que fossin jueus en territori nazi en el segon terç del segle passat.

Tan convençuts estan ells de la seva imponència i de la importància que tenen a les nostres vides que en un noranta per cent dels casos aconsegueixen que pensem com ells i acabem tractant-los com a majestats.

Què ha passat amb el "tots som iguals i tenim els mateixos drets i deures"? És clar que no som iguals: uns som més alts, uns altres som més baixos, uns tenen els ulls foscos,els altres clars... però ens hem de tractar a tots per igual! El pitjor és que fins que no ens n'adonem i intentem canviar-ho, aquest tipus de gent seguiran sent així i tractant els altres d'aquesta manera fins que algú no intenti remediar-ho.

M.Fernanda Villanueva

No tot ha de ser en blanc i negre, pot ser gris!

Què ha passat amb el respecte mutu entre el professorat i l'alumnat?
Des de ja fa molt de temps, hi ha hagut el grandíssim problema dins de l'àmbit de l'educació: el respecte, aquell sentiment que es té per una persona, pels seus mèrits o simplement per l'edat. Tant els professors com els alumnes cada vegada empitjoren més i més, ser professor avui en dia tan sols et pot portar a dos camins en l'educació: el bo i el dolent.
El camí bo és aquell on no tens problemes amb els alumnes i tot va com anell al dit. Però si et trobes amb el camí dolent, ja et pots preparar a trobar-te alumnes que t'interrompen les classes, et fan bromes de mal gust i, fins i tot, arribes a tenir problemes, i no tan sols amb ells, sinó també amb els seus pares! En definitiva ser professor és tot un misteri: mai saps el que et trobarás...!
Però, de fet, no tan sols els alumnes som els dolents de la pel·lícula, sinó també patim pel descontrol d'alguns.
De fet, tant uns com els altres tenen les seves dificultats, opinions, crítiques o, fins i tot, experiència sobre aquest tema, però...
Arribarà algun dia en el qual es posi ordre en l'assumpte?
Això no ho sabem encara, però el que sí que crec que hem de fer entre tots és posar-hi un límit, en el qual no ens n'anem a l'altre extrem, com les antigues classes, en les quals els professors podien pegar els alumnes, ni tampoc a l'altre extrem en les qual un professor sigui agredit per un pare. Però, definitivament, tot això encara està molt lluny de les nostres mans.

Erika Kirigins, 3F.

Si dorms en un llit de pedres, segur que tindràs son!

Per què les cadires de l'escola són tan incòmodes?
Començant pels cargols que aguanten els respatllers. Com si no hi hagués una altra manera de subjectar-los!
Quants cabells ens hauran d'arrencar aquests maleïts cargols perquè s'adonin que aquest no es un bon sistema de construir cadires?
De fet, tota la cadira en si és el model ideal de cadira en el qual et passaries set hores al dia assegut: baixa, amb la fusta rosegada, el seient dur i petit i cada pota d'una llargada diferent. Segur que tron del Papa de Roma està inspirat en aquestes cadires!
I els professors que es queixen perquè no ens estem quiets a la cadira, mai s'han preguntat per què serà? Està clar que la nostra passió per parlar hi contribueix, però us asseguro que si les cadires fossin més còmodes, no tindríem tantes ganes d'aixecar-nos.
A més, tenim la famosa frase: "no t'aixequis i seu bé". Pot sonar tan bé quan la pronuncies ben assegudet en una cadira encoixinada i amb braços... Per què les cadires dels professors són tan còmodes, i les nostres tan incòmodes? In-com-pren-si-ble.
Per què no podem seure amb les cames encreuades, de genolls o de costat, encara que la nostra esquena ens ho demani a crits?
Incomprensible.
Mai entendrè com poden pretendre que ens passem set hores al dia assegut amb les cames encongides sota la taula, al cul adormit i l'esquena adolorida, sense aixecar-nos ni canviar de posició i, a més, parant atenció.
Jo, la veritat, podria parar més atenció asseguda a terra amb un coixí.
Ruth Margüenda (3r F)