divendres, 30 de març de 2012

Una nit de tempesta

M’havia de protegir de la pluja i dels llamps, així que em vaig dirigir a la primera cova que em vaig trobar. Abans d’endinsar-m’hi vaig intentar veure si ja hi havia algun animaló refugiat, tot i que no en vaig divisar cap, donava per suposat que algú m’acompanyaria durant la nit. Vaig voler conèixer una mica més el seu interior; vaig tocar la pedra humida, recoberta parcialment de molsa, suau i rugosa, mentre sentia el repic de les gotes que queien de les estalactites, situades damunt del meu cap i que resultaven força intimidants a causa de les seves puntes punxegudes i esmolades. Se sentien udols provinents de l’exterior, segurament de llops afamats. Sempre he pensat que són animals preciosos, però quan la supervivència s’hi posa pel mig poden ser molt agressius i perillosos, com gairebé qualsevol altre animal, (fins i tot un humà). Això em va fer soltar una rialla, recordant que perillosa era la meva cosina quan s’enfadava. Va ressonar per la cova, i em va tornar com a resposta un gemec desesperat, provinent de l’interior, era un so esgarrifós, que es retorçava fins a transformar-se en un xiscle, acompanyat del ressò de cops i moviments bruscos. Vaig tapar-me les oïdes , i al cap d’una estona vaig veure que el so no avançava cap a la meva posició, sinó que seguia retronant a l’interior de la cova. Ignorant el tremolor de les meves cames i la suor freda que em regalimava per l’esquena, vaig caminar endins, atret per aquells xiscles que semblaven d’un sofriment insuportable, deixant enrere les meves petjades sobre la grava mullada. Vaig començar a notar l’olor, una terrible olor a mort, a sang... Tot i el fet de tenir l’estómac regirat, vaig seguir avançant. El crit va començar a pujar de to, fins que es va sentir un cruixit sec . Ja no se sentia cap soroll, només un tens silenci que feia recordar que a l’exterior encara plovia. Aleshores vaig sentir que alguna cosa s’arrossegava pel terra, un esbufec i una respiració greu i agitada, semblant a la d’un porc senglar , que s’endinsava encara més en les profunditats de la cova. Vaig fer tres passes endavant i em vaig trobar amb el cos d’un ós enorme, amb les conques dels ulls buides, de cara allargada i dents afilades que jeia mort a terra, i ben mort, duia una queixalada que li obria la panxa, deixant al descobert les costelles, l’estómac els intestins... Vaig tapar-me la cara, i vaig mirar cap al terra, amb el cor accelerat i a punt de plorar. Entre els dits de la mà podia veure que un bassal de sang m’arribava als peus, vaig fer dues passes enrere, i vaig topar amb alguna cosa calenta i peluda, de sobte se’m van esbullar els cabells en notar aquella respiració ronca al meu clatell, i em vaig posar a vomitar, mentre les llàgrimes em queien per les galtes i notava una freda punxada que em travessava l’ànima.

Jan Ródenas.

4 comentaris:

  1. Hem publicat aquesta redacció de en Jan Ródenas, i ens agradat molt, crec que faltaria un final per que et quedes amb ganes de pasar mes por. Felicitats.

    ResponElimina
  2. Certament excel·lent. És el tipus de relats que demostra que has aprofitat la unitat i que, sobretot, tens un talent especial.
    JM

    ResponElimina
  3. Una mica desagradable, però tot i així misteriós i entretingut...

    ResponElimina
  4. Recomano llegir-ho amb això de fons http://www.rainymood.com/ Li dóna una mica més d'ambient.

    ResponElimina

Aquest bloc només publicarà aquells comentaris que segueixin les normes de cortesia socialment establertes.