Sortida al Museu Blau 4t ESO

El passat dimarts 10 de novembre els alumnes que participem a l’optativa de Biologia de 4t d’ESO vam realitzar una sortida al Museu Blau de Barcelona. L’alumnat i el professorat responsable ens vàrem desplaçar des de Premià de Mar fins a la zona del Fòrum de Barcelona mitjançant el transport públic.

Els professors que ens acompanyaven eren en Pep Caballeria, la Montse Casas i el Salvador Segrelles, entre d’altres. Els anomenats ens van entregar uns dossiers que posteriorment havíem d’anar completant.

Ens van separar segons els grups establerts per les classes de biologia i vam començar la visita: 
-Primerament, guiats per un responsable del museu vam fer un petit taller/activitat d’orientació, relacionada amb l’origen de la vida a la terra; havíem de completar una sèrie d’imatges referents a l’evolució d’una espècie en el pas dels milions d’anys.

-La segona part de la sortida consistia en passejar lliurement pel museu en cerca de les respostes requerides pel dossier, molts alumnes ens vam ajuntar en grups per fer el treball més fàcil i divertit.

Tot i que sota el meu punt de vista la sortida no va estar molt ben estructurada, em sembla que serà molt útil per endinsar-nos al nou tema que acabem d’obrir a biologia, el qual fa referència als períodes geològics i a l’evolució de la vida a la terra.

I a vosaltres, què us va semblar?

Aitor F.

La millor plaça del món

Estimada plaça,

Ets la millor persona que he conegut mai: ets amable, simpàtica i sempre que t’explico algun dels meus assumptes ni et mous del lloc on eres, sempre parant atenció. Ets bella, amb bars i botigues als teus voltants que sempre t’observen alegres. Els bars petits sempre estan molt plens, i els grans potser no tant i un enèrgic grup de nens ve cada tarda a prop teu a jugar amb tu.

Tu estàs plena de vida i sempre ho demostres. Fa no gaires anys, a davant teu, et van instal·lar l’ajuntament del poble, que encara hi és, i també molts segles abans t´hi van posar una església meravellosa on també hi ha un campanar sorollós que no para de repicar en tot el dia. Encara a l’església vella es fa missa cada diumenge, on acudeix un públic (creients i fidels) considerable, i més quan s’acosta el Nadal. També ets els centre d’atenció en totes les xerrameques del poble, ja que les veïnes es passen tot el dia explicant-se totes les xafarderies i més temes que els interessen a elles.

I tothom es pregunta com et vaig conèixer:

Quan jo era petita, devia tenir 1 o 2 anys, la meva germana encara era al poble, i sovint em portava cap a tu perquè havia quedat per prendre una cervesa o un refresc amb els amics. Jo, mentre tots ells petaven la xerrada i com jo sóc una persona molt curiosa, em passava tota l’estona observant-te: els arbres alts i verds, l’edifici de l’ajuntament blanc, l’església vella, les rajoles amb tot de xiclets enganxats... i a mida que em vaig anar fent gran vaig anar quedant els dissabtes a la tarda a jugar amb tu i els teus amics.

Hem passat tant temps junts i tu no m’has dit mai res però jo, un dia d’aquests, t’escriuré un “t’estimo” a les teves rajoles.

Amb tot el meu amor i afecte,

Maria Bernadó

La Lili, una anglesa moreneta

La Lili ha sigut companya meva des de P3 i ara, a 1r d’ESO, ens hem separat. Tot i així, fora de l’escola ens veiem dilluns, dimarts, dimecres i dijous. Ahir, per exemple, vam quedar per estudiar juntes:
Estava preparant-ho tot quan va sonar el timbre. Vaig despenjar l’intèrfon i vaig sentir la seva veu aguda:
-Hola!
La veritat és que no sempre saluda, o no sempre ho fa de la mateixa manera. Tot depèn del seu estat d’ànim i de la situació.
Al cap d’una estona, va entrar. Portava els cabells sense lligar, en una bossa tot el que necessitava i entre les mans el llibre de “LA PRINCESA DE LA OSCURIDAD”. És part d’una col•lecció que ens agrada molt a les dues. Si no se n’ha llegit un, el porta amb ella fins que se l’acaba. Si no, no sol portar cap llibre a mà.
Va passar cap al menjador caminant lleugera, gairebé saltant i mig de puntetes. Es va asseure i, mentre parla distretament amb mi, ho va organitzar tot. Em va preguntar què havia de fer i estudiar i va planificar la tarda.
Mentre estudiàvem, vam riure molt. Ella és una persona molt divertida i sempre està oberta a conèixer gent.
Ja eren les cinc i vaig portar unes cireres. Ella les va comptar, dividir i en va fer dos grups, un per a cada una. Després va ser l’hora i se’n va anar:
-Bye bye.
No em va sorprendre que em digués adéu en anglès, ja que el seu pare és d’Anglaterra i a casa seva normalment parlen en aquest idioma. 
La meva amiga és morena i esvelta, és morena perquè la seva mare és d’Argentina. Té els cabells llisos i castanys, els ulls marrons i brillants, una mica arrodonits i la mirada transparent. Té el nas arrufat i les galtes molsudes. Els seus llavis prims enquadren una boca de dents blanques i petites.
Té els membres delicats i els peus petits.
Té molts defectes que es manifesten clarament. Però tot i així, és una noia que se’t fica molt endins.

Alba

Ona mei, una amiga molt especial!!

Era un dia de CAU normal i corrent. Jo estava parlant amb la Berta quan, de sobte, la nostra monitora se’ns va apropar. Ens va dir que aquell dia començava una nena nova anomenada Ona Mei.

Era xinesa com jo. Es movia molt i no parlava gaire amb la gent, només amb mi. Una de les seves característiques més importants és el seu somriure fix les vint-i-quatre hores del dia. Li agradava molt muntar a cavall i anar amb patinet. Als estius va a un casal de tennis del Masnou. Camina arrossegant els peus, sobretot quan està cansada. Corre molt i és àgil ja que fa “taekwondo”: Quina bona esportista i quantes coses fa!!!

La riallera sempre saluda d’una manera informal com: “Ei hola, Què tal?”. Però a mi m’agrada. Si és una persona gran, ho fa més educadament.

Aquella esportista és bastant alta però no grassa, el seu cos és bastant ample.

Té un cabell negre molt intens, és llarg i fi. Els seus ulls són allargats i d’un to marronós. La seva cara és molsuda i rodona. No té cap arruga, és completament llisa. Hi destaquen unes ulleres d’un color vermellós. Odia portar-les!!!!!! Ella sempre em guanya al joc dels pols ja que té un braç molt fort. Les seves mans són grans i els peus també, calça un quaranta!!!

La seva mirada perduda fa que sembli que no t’estigui escoltant, però en el fons saps que ho fa i amb moltes ganes. Realment és molt bona persona amb un gran cor. Té molt de sentiments i s’aprecia molt el que té.

L’Ona Mei s’ha convertit des d’aquell dia en la meva millor amiga!!!

Mar Xiao

Més que una amiga, una germana

Per fi ! Ja venia, feia 10 minuts que havíem quedat per anar juntes a la fira d'atraccions de Premià de Mar. No em va sorprendre que trigués tant ja era una cosa normal en ella!
Devia estar cansada perquè caminava arrossegant els peus.
Anava molt ben vestida, portava un jersei blanc i blau marí, uns texans clars i unes botes. Això tampoc em va sorprendre: és molt presumida.

Quan vam arribar a la fira, un nen la va començar a mirar, suposo que mirava aquells ulls marrons que desemboquen una mirada viva i plena, el nas allargat i rodanxó que té i aquell somriure pervers que ve acompanyat de dos clotets a les galtes.

Vam decidir començar a muntar a les atraccions però abans vam anar a demanar diners a les nostres mares que estaven una mica més enrere. La mare de la Cora li va donar 30 euros per la fira, li va dir que li havien de durar tota la festa major,la Cora li va demanar cinc euros més i li va donar amb la condició que, quan acabés l'estiu, havia de portar les mateixes bones notes que havia tret anteriorment.

Primer vam pujar a l'atracció més forta, vam acabar despentinades i la meva companya no va dubtar a començar-se a pentinar amb la mà dreta aquell cabell llarg, ros, llis i brillant.

Quan vam anar per pujar a la segona atracció a ella no la van deixar pujar, no arribava al límit, s'ho va prendre bé i vam començar a riure, se li veien unes dents brillants i molt ben posicionades .

Vam pujar a dues atraccions més i vam anar a sopar.
És tan bona persona que, mentre anàvem cap al restaurant,  va deixar un euro a un noi que demanava diners.
Quan estàvem sopant, em vaig adonar que tenia petites pigues repartides per la cara, les mans amples i els dits llargs i molsuts.
Quan vam acabar, vaig anar a dormir a casa seva ja que l'endemà teníem partit de futbol, ens encanta a totes dues, som molt esportistes!

Ella és impressionant: agradable, riallera... Em sento orgullosa de ser la seva amiga!
      

                                                                                                              Aina

La capsa de Pandora

És apassionant, la mitologia grega, aquella en què el pecat es troba en segon terme, on les deïtats són d'allò més humanes. Però ¿què és pecat? Davant d'aquest terme ens aparaeix a la nostra ment, estretament lligada, la paraula ''mal'', ¿què és?

Van escriure un cop els grecs sobre una capsa, una capsa que duia dins l'explicació de com el mal havia arribat al món. Diuen que Zeus volia castigar Prometeu per haver robat foc d'allà dalt, de l'Olimp, i haver-lo lliurat als humans. Així va ser com una dona va ser modelada i dotada amb totes les qualitats possibles per a resultar irresistible davant els ulls de qualsevol home. Pandora, seducció personificada, va ser com enviada juntament amb la capsa que guardava dins totes les coses dolentes, així com també hi va ser inclòs de manera benèvola el seu únic remei: l'esperança. Pandora, embolcall que embellia l'adominable present tornant-lo instrigant, desitjable...

''La curiositat va matar al gat'',diuen. I en aquest cas, segurament més d'un felí va caure mort en obrir-se la capsa i desbordar tot el seu contingut. La curiositat, doncs, va provocar una catàstrofe ¿No és, aleshores, una cosa dolenta? Així doncs, ¿no hauria d'haver estat també tancada dins la capsa? Si hi hagués estat tancada, però, el pany no hagués estat burlat per la força que empenyia les mans de Pandora i el mite no hagués pogut continuar més enllà del viatge d'aquesta dona tan bella que carregava tan poc equipatge. No tindria sentit. Si més no, no el té. L'equipatge, el mal....Plantegem-nos, doncs, sota quins perjudicis van decidir les deïtats de l'Olimp què era el mal, per saber què posar-hi, dins d'aquella maleta.... Perquè no es tractava de preparar un equipatge qualsevol, on tots i cadascun de nosaltres hi fiquem de qualsevol manera el mateix: un raspall de dents, un pijama, mudes i un calçat còmode, la càmera i el seu carregador, no oblidem mai el carregador...! Aquest viatge era diferent. La imaginació porta a nombroses escultures clàssiques que cobren vida, aasegudes sobre els núvols, rumiant què posar-hi , doncs, dins de la maleta. La venjança de Zeus segurament es va retardar bastant, ja que resulta dubtós que es posessin d'acord. Si vosaltres, de sobte, us trobéssiu davant d'aquest viatge, en el que només hi heu de portar el mal com a equipatge,¿què us emportaríeu? El mite perd el seu sentit totalment. El mal és tan relatiu...Ja ho va dir Hume en la seva ètica, que els valors eren relatius, així com que la moral provenia d'una part irracional. Plató li hagués portat la contrària, tot dient que el bé era un valor absolut, cognosible, i el mal, en conseqüència, també ho hagués sigut. A l'actualitat, però, tots ens decantaríem per la primera opció. El mal no és un problema matemàtic, no es pot resoldre racionalment. Prové de molt més endins que la nostra ment calculadora, és pràcticament inconscient quan ens mostrem afectats d'una determinada manera davant d'un fet. Al mal el defineix un sentiment, i els sentiments són diferents per a cadascun de nosaltres.D'alguna manera podem trobar semblances dins d'una mateixa cultura, ja que som educats de manera determinada i pensem de manera semblant. Però el sentir, el senitr és incontrolable, no és ensenyable, canvia constantment al llarg de la nostra vida i és aquesta mateixa qui el va determinant.

''Mal'' és un mot abstracte, i al sentir-lo, al llegir-lo, no hi ha manera de crear una imatge concreta a la nostra ment. Proveu-ho. De segur que dóna més dificultats que no la paraula ''arbre''. Però al final, a través de la sensibilitat i del record, és possible donar-li forma. Tot i així, el mal és plastilina. Si mor algun ésser estimat, la mort és el mal. Si una malaltia ens és diagnosticada, aquella serà el mal. Si ens trenquen el cor, aquell qui l'ha fet a miques serà el mal. Si el conflicte entre dos territoris porta la guerra i la fam els seus habitants, aquest serà el mal. O encara més simple: al final d'un dia desastrós, el mal cobra la forma de tot allò que ens ha ocorregut, i si ha estat un dia feliç, el mal serà allò que l'haguès pogut perjudicar. Al tancar els ulls, el trobem en forma de malson, i al obrir els ulls.... al obrir-los, Zeus veu que és el dia fixat per al viatge sense retorn de Pandora. Que hi encabeix, doncs, dins la maleta? No depèn de la revisió meteorològica, menys per Zeus, déu del tro. Arriba l'hora de donar a la irresistible dona modelada de fang un capsa plena de maldat, de dolor. Però aquella serà la capsa de Pandora, o més ben dit ''la capsa de Zeus''. Ja que la maldat, la creueltat, el dolor.... són sentits de manera diferent pels set mil milions de persones que habitem el planeta. Ja que cadascú de nosaltres té la seva pròpia capsa.

Yolanda Picazo (2n de batxillerat)

FUTBOL

Segurament el mot futbol sigui anomenat en el nostre dia a dia ja sigui als mitjans de comunicació, a la feina o en les nostres converses. Hi ha gent que detesta aquest esport, alguns simplement pel fet que els avorreix veure "22 homes corrent amunt i avall xutant un tros de cuir" i  d'altres perquè no els agrada aquesta atenció que genera aquest esport de masses, el més popular del nostre planeta. Però que seria sense ell? Què faríem els caps de setmana? Quin sentit tindria estar tota la setmana esperant l'arribada dels dos últims dies festius de la hebdòmada si no poguéssim gaudir de l'espectacle que representa veure un partit de l'esport rei? Per això els caps de setmana en els quals no hi ha futbol o no es juguen les lligues nacionals, en aquest darrer cas degut a la reserva de dades destinades a la disputa dels partits de les seleccions nacionals de cada país, en els quals hi ha molt menys emoció que en les competicions internacionals que en les competicions domèstiques, no són el mateix, són caps de setmana buits, els falta quelcom que aporti emoció als dos plàcids dies de repòs hebdomadari. però, per sort, no només hi ha futbol als caps de setmana, també hi ha matxs entre setmana, els de les copes nacionals i els de les competicions internacionals, aquests saguers són els més importants, són els partits que tothom vol veure, fins i tot la gent a qui no li agrada, perquè és en aquests partits, en els quals es juguen els partits més importants, quan la tensió es pot tallar amb un ganivet, que el nen més tranquil es converteix en el "hooligan" més radical, la mare mes escèptica en la iaia més "triunaria"i l'incrèdul més ateu en creient, Perquè el futbol, de fet, és una religió, diuen que és més fàcil canviar de dona que d'equip de futbol i és totalment cert. La passió pel teu equip de futbol t'encega els sentits i t'impossibilita veure la realitat plausible que tens al davant com si d'una evidència innegable denegada per un home religiós es tractés. El futbol té una increïble influència sobre l'estat d'ànim de les persones, tan pel costat positiu com pel negatiu, quan el teu equip triomfa perceps una sensació agradable de plenitud assolida, en canvi, quan fracassa, se't fa un nus a l'estómac i et costa conciliar el son, El futbol no es resumpció, és la res que ens serveix d'escapatòria a la quotidinitat diària i que ens ajuda a assolir la finalitat de l'existència, la felicitat.

Guillem Prat  (2n Batxillerat)

Un petó

Petó: Acte de tocar amb els llavis una persona o alguna cosa cloent-los i descloent-los en el moment del contacte, tot produint un soroll característic.
Darrere d'aquestes paraules s'amaga tot un món.Un viatge que convida a somiar a tothom per igual,  que darrere d'aquest cadascú calla, o bé propaga en veu molt alta la seva pròpia intenció. Tots somiem al cloure els llavis i pensem en allò que desitgem, en allò que busquem i volem aconseguir.

Hi ha milions de petons. Un seguit infinit de petons amb diferents significats. Anomenar-los tots seria gairebé impossible, perquè  n'estic segura  que qualsevol podria parlar d'un altre petó per a mi encara desconegut o inconcebible. Per a mi, personalment hi ha uns petons clars i coneguts per tots nosaltres, que ens fan sentir persones dintre d'un món tan gran.

Uns d'ells són els petons insignificants. Petons per cortesia, perquè hi ha petons que avui en dia també s'utilitzen com a senyal de benvinguda, com a salutació. Aquí a Catalunya i a la resta d'Espanya, tenim costum de fer petons, un a cada galta. En canvi, diuen que a França saluden amb tres petons, un a cada banda de la galta i un ultim als llavis. Diferents maneres de fer-ho però que cap d'aquestes ens diu gaire més que un simple hola.

D'altres petons signifiquen esperança, carinyo cap alguna cosa que apreciem de veritat, i per la qual guardem un gran sentiment. Besar algun objecte estimat ens aporta força, ens fa sentir més aprop d'allò que per nosaltres significa. Viatgem al passat , com una màquina del temps que ens transporta i ens fa recordar amb plena claredat, tal i com si en aquell mateix instant que col.loquen els llavis, poguéssin estar sentint el mateix aire que voltava en aquell instant de la nostra memòria..

Però hi ha uns petons que ens envaeixen. Petons que són forts , que ni nosaltres mateixos tenim prou força com per parar-los.Aquets petons són els que tothom enveja quan no els té, són aquells que només faríem quan sentim un sentiment tan gran com l'amor. L'amor va de la mà d'aquests petons. Sentir a l'altra persona com si fossin una sola, sentir el seu sabor tan característic que fa que si ens l'amaguessin entre un milió de petons seguirien sabent quin és el nostre .Besar és increïble i tothom desitja fer-ho quan és de veritat.

De fet tots els petons ens fan ser com som. Son viatges en el temps que ens ajuden a recordar d'on venim i on volem anar. Totes les pel.lícules tenen una escena on n'apareix un , totes les novel.les en parlen... els petons estan presents en el nostre dia a dia sense excepció, és més , en un dels papers més importants ja que ens fan ser millors persones sempre que tens l'oportunitat de fer-nos parar un moment i recordar-nos que darrera d'aquell petó s'amaga una gran quantitat de vida, de nosaltres.

Andrea Lara (2n Batxillerat B)

EL MEU COR NOU

Estirada al llit, deixo córrer el temps pensant mentre observo el sostre. És blanc, blanc com els llençols que van cobrir el meu cos durant vuit (gairebé nou) anys que vaig passar a l'hospital. He passat tant de temps a l'hospital que us podria explicar com és cadascun dels seus racons. Les parets eternament blanques, el silenci que hi regnava cada nit, i els doctors i les infermeres que hi treballaven. De fet, podria respondre-us qualsevol pregunta que em féssiu sobre l'hospital, perquè he passat pràcticament tota la meva infància en aquell lloc. Imaginava que era un ocell dins d'una gàbia, i somiava, algun dia, poder volar lliure. Em dic Laura i tinc el cor malalt. Des de ben petita sempre he estat dolenta en tots els esports. No aguantava més de dos minuts corrent i tots els companys es reien de mi. Tothom deia que era qüestió de fer més activitat física, que així amb el temps milloraria, però resulta que estaven equivocats. Un dia, a classe d'educació física em vaig desmaiar, i va ser aleshores quan van comprendre que el que em passava era més greu del que creien. Va venir l'ambulància i em va portar a l'hospital inconscient. Allà van detectar que havia patit un atac de cor. Em van dir que el meu cor estava malalt, era com un rellotge sense piles.

 Així va ser com amb només cinc anys vaig ingressar en una clínica. Em van assignar una habitació amb vistes al mar, a l'espera d'un nou cor que semblava no arribar mai. Passava els dies a la meva habitació anhelant allunyar-me d'aquells llençols blancs i de l'hospital ple de doctors. Somiava viatjar, conèixer noves terres, jugar i fer vida normal, tal i com feien els meus amics. Al vespre, sovint observava les estrelles per la finestra i confessava a en Bon, el meu fidel company de peluix, tots els projectes que duria a terme en el futur, quan el meu cor estigués bé i ningú hagués de patir per si aquell batec seria l'últim. Entre aquelles parets blanques vaig complir sis anys, set, vuit, i nou, i deu, i onze... i el temps passava mentre jo em despertava cada dia en el mateix llit, i amb el mateix cor. Sovint em sentia sola, ja que la mare havia de treballar cada dia perquè pogués estar allà. Quan vaig fer deu anys, em van regalar un ordinador portatil perquè pogués parlar amb els meus amics d'escola a través de la xarxa, però feia ja cinc anys des de l'últim cop que els havia vist, i ja no en tenia prou amb les paraules i les fotografies. Vaig parlar sobre això amb la meva mare, i em va dir que buscaria una solució.

 Així va ser com una setmana més tard, un dia assolellat i calorós, una altra nena va venir a la meva habitació. També tenia deu anys, i es deia Mariona. El seu problema, però, no era el cor, sinó la sang. La Mariona tenia leucèmia. Des d'aquell dia la meva vida a l'hospital va canviar. La Mariona em va infondre ànims, em va alegrar els matins eterns que abans solia passar sola a l'hospital, i es convertí en la meva millor amiga. Juntes fèiem entremeliadures, anàvem a explorar els racons més estranys i desconeguts d'aquell hospital enorme, confoníem les infermeres, ens amagàven sota el llit i somiàvem que algun dia faríem la volta al món les dues juntes per recuperar totes les hores perdudes. Amb ella confiava tots els secrets, reia i plorava, simplement, ho fèiem tot juntes, i ho sabíem tot l'una de l'altra.

 Un dia, tot va canviar. Un divendres de primavera, com de costum, el doctor Ribes va venir a l'habitació a revisar els nostres informes. Al meu, només li va donar un cop d'ull i de seguida va quedar satisfet, però en veure l'informe de la Mariona, va empal·lidir. Tot seguit va ordenar que traslladessin la meva amiga a una altra sala i que li augmentessin la dosi de no sé quina medicina. Aquest va ser l'últim cop que vaig veure la Mariona.
 Dos dies després, la mare va entrar a l'habitació amb els ulls plorosos. Després de vuit anys i set mesos, per fi havien trobat un cor compatible amb mi i em podien fer el transplantament. Tot va anar molt ràpid. Aquella  mateixa tarda van entrar a la meva habitació uns homes vestits de blau i em van dur al quiròfan, on em van adormir i seguidament van fer el meu transplantament.

 Quan em van despertar, tornava a ser al llit, però amb un cor nou, ple de vida, i jo tenia l'esperança de poder sortir de l'hospital i ser lliure d'una vegada per totes. Finalment, quan vaig sortir de l'hospital i la meva vida va poder tornar a ser normal.

Tot era perfecte, fins que un dia vaig trobar sobre la tauleta de nit de la meva mare un informe amb la fotogradia del donant del meu cor. Era la Mariona.

Aleshores vaig decidir que un dia donaria la volta al món i compliria tots el somnis que juntes, la Mariona i jo, sempre havíem destijat.


                                                                                                                      Aina Guijarro Baude
                                                                                                                                 1r Batx B.

El curiós cas del senyor Ol·livi i el seu rampell

Aquell matí el senyor Ol·livi es va aixecar del llit, i com cada dia, es va posar les sabates, es va dutxar, va treure el gos, i va anar a treballar amb el seu somriure perpetu als llavis. Era un home, que, si alguna paraula el pogués descriure, possiblement, seria curiós, però no curiós en el sentit que és una persona exploradora, que li agrada conèixer mons nous, no, l’Ol·livi no era un d’aquests, era un curiós en sentit que és estrany: camina sense trepitjar la vora de les rajoles, no dóna la mà, sempre va amb un pot de desinfectant a la butxaca.... 
Era l’home més maniàtic que he conegut mai, per això, quan em va explicar aquesta història, em va costar de creure. Per començar, l’historial de conquestes de l’Ol·livi és més aviat escàs, als seus 37 anys, està casat amb el seu treball, i, no cregueu que és gran cosa. Doncs com anava dient, aquell dia, va sortir de casa, complint amb la seva rutina i va tirar cap a la feina. Normalment, mentre va caminant, xiula alguna cançó, aquell dia havia triat l’I don’t feel like dancing, dels Scissors Sisters, que tenen un logo molt bo i curiós, unes tisores amb cames de dona, representa molt bé el nom del grup. I ell anava caminant i xiulant, quan sense saber per què, va començar a córrer, va arribar a l’oficina i li va dir a la seva companya (i amor secret) que, aquell dia, sense saber per què, s’havia adonat que havia malgastat la meitat de la seva vida i que si volia anar-se’n amb ell a un país exòtic i passar allà la vida junts, però, ella simplement va creure que l’Ol·livi s’havia tornat boig, va deixar anar un sospir i va girar cua.
Aquí va acabar el curiós dia del senyor Ol·livi, del qual no vaig tornar a saber res des d’aquell dia fins que m’envià una carta dient-me que se n'havia anat a veure a les illes Fiji, tenia una dona anomenada Reikjavika i tres fills. Feia 6 anys que no sabia d’ell.
Mai no m’ho explicaré.
Pol Thomas 3r E

El fil de la samarreta

Era diumenge, febrer, ple hivern. Feia fred i tenía poques ganes de sortir, però m'havía compromès i hi havia d'anar. Eren les 16:14, havia de sortir de casa a i 20 per arribar a i 30, sincerament tampoc em molestava, no estava fent res imporant. Tenia un fil penjant de la samarreta, vaig obrir un calaix i vaig agafar unes tisores per tallar-lo. Gairabé eren i 20, vaig agafar les claus, l'abric, vaig dir "Adéu" i vaig sortir. Feia molt fred i com que havia plogut un parell d'hores abans, tot estava xop. Vaig arribnar a i 20 i encara no hi era. Vaig seure al banc i vaig esperar fins a i 35, quan va aparèixer. Em mirava com si fos el pitjor dia del món. Es va apropar a mi, mirant-me de reüll amb un posat trist. Vaig dir-li hola i em va respondre amb un somriure trist i fals. El mirava amb por de preguntar què passava. Vaig adonar-me que no havia de fer. Em vaig apartar i ho vaig preguntar. Seguia observant-me, però no em mirava directament als ulls i menys quan em va dir que no m'estimava. En el moment no em vaig sorpendre.
Ho sabia. Ell ja no em mirava com abans, des de feia temps. Però, no podia enganyar-me. Jo sé que l'estimava. Però no podia fer res. No vaig demanar raons, no vaig suplicar, em vaig quedar en silenci i quan va acabar de parlar vaig somriure i vaig dir "Adéu". Vaig començar a caminar cap a casa, lentament, tranquil·la, fins que em vaig adonar que una llàgrima queia per la galta. Estava gairabé a punt d'arribar a casa quan en aquell precís instant va començar a ploure, fins i tot el cel plorava. Tot havia acabat, tan ràpid, com en el moment que havia agafat les tisores i havia tallat el fil de la samarreta.
Silivina Delmonte, 3r D.

Tallar, tallar i tallar

Després d’acabar la mitja hora del pati vaig pensar: “Oohh! Ara toca català!” Vaig pujar per les escales i vaig entrar a classe on la professora, com sempre tan puntual, ja estava esperant. Després de nou minuts d’espera, quan tots ja hem tret les llibretes de la motxilla, la professora ens va dir: “Heu de fer una redacció de com a màxim 200 paraules, argumentativa, narrativa o poètica, que giri al voltant del tema de “les tisores””. Tots vam pensar que ja era el tercer professor que ens havia retallat un preciós temps de les vacances de Setmana Santa posant-nos deures per fer.
La professora era una d’aquelles professors que se sentien orgulloses de la seva feina, però a qui, com a tots els altres, a cada final de mes li retallaven més i més el sou. Això sí, malgrat els inconvenients, ella tallava el silenci i quan començava a parlar no callava. Ens parlava de literatura, de gramàtica, de les llengües del món, etc.  De vegades els temes eren interessants, però altres vegades pensàvem  que tant de bo poguéssim tallar el temps i fer que les classes de català duressin tan sols vint minuts, dels quals nou ja els dedicàvem a preparar-nos per poder-les començar.
En realitat ens queixem molt del temps i sempre el volem allargar o retallar pel nostre propi benefici, però no sé per què crec que algú té unes tisores màgiques, perquè estic segur que ens ha retallat el temps de Setmana Santa i ens ha passat volant! Demà ja hi torna a haver escola! I els despistats com jo fem els deures a última hora, però sempre complim.
Doncs ja no sé què més dir, perquè he parlat tant en sentit metafòric de les tisores i tant de tallar i retallar que, per fi, he acabat tallant la meva redacció com si fos un artesà que talla i poleix la seva obra a poc a poc i es sorprèn ell mateix del resultat final.
Oussama el Hanini (4t C)

El sastre

Una vegada, en un poble vell, hi vivia un home que era sastre, però el negoci no li anava molt bé i tenia pocs diners.
Un matí, el sastre, amb els pocs diners que tenia, va anar a comprar unes quantes tisores, perquè les que tenia estaven mig trencades totes. Al cap d’una setmana, quan estava netejant-les, va agafar l’última i, al fregar-la tres cops, va aparèixer un geni molt petit i de color verd que li va concedir un desig. El sastre va demanar la felicitat eterna i el geni li ho va concedir. Llavors les tisores i el geni van desaparèixer a l’instant.
A partir d’aquell dia va ser l’home més feliç del món, però no es preocupava de res i el seu negoci seguia anant a pitjor. Al cap d’un temps, va entrar un client a la sastreria, però el sastre no hi era. El va buscar per la botiga fins que el va trobar darrere del mostrador, estirat al terra. El sastre havia mort de fam i de les males condicions en què estava, però va morir amb un somriure a la cara, sent l’home més feliç del món.
Erik Martins (4t B)

Don Tisores

Hi havia una vegada un gran imperi anomenat Espanya, a on hi regnava la democràcia i abundava la riquesa. Aquest regne estava dominat pel gran Rajoy, que era un rei liberal, just i estimat per la població.
Un dia, el seu millor escuder, l’honorable Mas, li va parlar de la llegenda de les tisores que tot ho tallaven. Li va dir que l’anterior rei les havia fet servir per fer el mal i retallar sous i sanitat i tot el que es pogués retallar. El rei Rajoy, al sentir això, es va horroritzar i ràpidament va decidir armar-se i amb el seu escuder Mas van encaminar-se cap a la cova del drac retallat, que era qui guardava la clau, per matar el drac i destruir les tisores malvades.
Quan van arribar a la cova i es van trobar el drac, el primer que va fer el rei Rajoy va ser treure l’espasa que havia heretat del llegendari rei Aznar. El rei, amb una gran valentia, li va tallar el cap al drac i va agafar les tisores que van sortir del seu estómac.
Van tornar al castell, a on els esperava una olla de lava per fondre-hi les tisores i destruir-les per sempre. Quan el rei va fer el gest de llençar les tisores a la lava, de les tisores va sortir un raig de corrupció que va infectar el rei i el seu escuder Mas, els quals, des d’aquell moment, es van tornar malvats i van retallar tot allò retallable fins a ser odiats per un regne d’atur i pobresa.
Bernat Renom (4t A)

El nostre somni

Enmig d'una guerra arriba la nit,

i la gent, cansada, se'n va al llit.

L'únic moment on poder estar tranquil,

tenir dolços somnis i ser feliç: la PAU

que hauria de ser una realitat: la PAU

que hauria de ser el més normal, la PAU

que hauria de ser al nostre cor, la PAU

que hauríem de ser tu i jo, però res,

res en aquest món ho pot aturar:

és la guerra, invisible per a uns

i visible per als altres.

Aquest és el dolor que ens separa,

que ens fa dèbils i que sabrem

que s'haurà acabat

quan els coloms blancs s'hauran alçat.

Aida Casanovas (1r d'ESO)

Sentiments

Un dia, dos des, tres dies...
són massa moments al teu costat,
riures, plors, diversió, grans moments,
grans records, que mai no oblidaré.

Ara tot són plors i llàgrimes,
sense tu és molt dificil,
moltes preguntes passen pel cap,
preguntes, que no es resoldran.

Persones que intenten ajudar,
però sense voler, no ho fan,
massa gent, i moltes sensacions,
que fan que ploris com mai ho fas.

Gent que et diu que t'entén,
però no, no ho fan,
tinc ganes de plorar,
però sobretot cridar.

Has d'assumir que mai tornarà,
i això, et provoca mal de cap,
però el que més ràbia em fa,
que inventin coses que no saben.

Mai t'oblidaré, recordaré,
tants dels moments al teu costat,
riures, plors, diversió, grans moments,
grans records, que mai no oblidaré.

Abril Ramos (2n ESO E)

Persones i veritats

Creats en petits motlles,

escolpits a voluntat d'altres,

perfectes i imperfectes,

amb virtuds i defectes.

Potser ordenats,

per fortuna i capacitats,

potser sotmesos,

a canvis que ja estan presos.

Estela Bandera (2n ESO F)

VOLDRIA...

Voldria una rosa,

blanca, vermella,

blava, o potser groga...

Llevar-me i trobar-la allà

sobre la taula amb una nota al costat...

On es trobés escrit amb aquella lletra que tant m'agrada,

la frase que tinc al cap...

Voldria comprar un llibre.

d'aventures, por,

intriga, o potser amor...

Fer-lo embolicar

amb una espiga i un llaç...

I de camí a casa,

portar-lo a la mà...

I junt a una abraçada

o potser un petó...

desitjar-li un feliç Sant Jordi de debò...

Carla Lecha 2n ESO A

LA HISTÒRIA DE SANT JORDI, LA HISTÒRIA D'UN CAVALLER

Una rosa, un drac, una princesa i un cavaller
la història de Sant Jordi jo ara us contaré.

Una bèstia ferotge animals devorava
i quan d'aquests no en quedava,
a una persona segrestava
a la seva fosca cova per ser menjada.

A la princesa va raptar,
tot el poble es va escandalitzar,
i Sant Jordi al drac es va enfrontar
per a la bella dama poder alliberar.

Amb l'espasa de Sant Jordi el drac va morir
i de la seva sang un roser va sorgir.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat,
aquesta llegenda no ha acabat.
Com un heroi Sant Jordi va quedar
i juntament amb la princesa es va escapar.

Ester Peinado 2n d'ESO

HORES I MÉS HORES

Hores i més hores,

no hi ha manera,

el poema em desespera.

Hores i més hores.

No em ve la inspiració,

no sóc un poeta,

ni paraula i lletra,

necessito il·luminació.

Musa de la poesia

on t’amagues, on t'estàs,

vine’m a veure i veuràs

que t’ho agrairé cada dia.

                                          Àlex Bravo, 2n ESO B