Després d’acabar la mitja hora del pati vaig pensar: “Oohh! Ara toca català!” Vaig pujar per les escales i vaig entrar a classe on la professora, com sempre tan puntual, ja estava esperant. Després de nou minuts d’espera, quan tots ja hem tret les llibretes de la motxilla, la professora ens va dir: “Heu de fer una redacció de com a màxim 200 paraules, argumentativa, narrativa o poètica, que giri al voltant del tema de “les tisores””. Tots vam pensar que ja era el tercer professor que ens havia retallat un preciós temps de les vacances de Setmana Santa posant-nos deures per fer.
La professora era una d’aquelles professors que se sentien orgulloses de la seva feina, però a qui, com a tots els altres, a cada final de mes li retallaven més i més el sou. Això sí, malgrat els inconvenients, ella tallava el silenci i quan començava a parlar no callava. Ens parlava de literatura, de gramàtica, de les llengües del món, etc. De vegades els temes eren interessants, però altres vegades pensàvem que tant de bo poguéssim tallar el temps i fer que les classes de català duressin tan sols vint minuts, dels quals nou ja els dedicàvem a preparar-nos per poder-les començar.
En realitat ens queixem molt del temps i sempre el volem allargar o retallar pel nostre propi benefici, però no sé per què crec que algú té unes tisores màgiques, perquè estic segur que ens ha retallat el temps de Setmana Santa i ens ha passat volant! Demà ja hi torna a haver escola! I els despistats com jo fem els deures a última hora, però sempre complim.
Doncs ja no sé què més dir, perquè he parlat tant en sentit metafòric de les tisores i tant de tallar i retallar que, per fi, he acabat tallant la meva redacció com si fos un artesà que talla i poleix la seva obra a poc a poc i es sorprèn ell mateix del resultat final.
Oussama el Hanini (4t C)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquest bloc només publicarà aquells comentaris que segueixin les normes de cortesia socialment establertes.