dijous, 26 d’abril de 2012

REFLEXIÓ ADOLESCENT

Si cerquéssim al diccionari la paraula adolescència trobaríem que és el període que segueix la infància i precedeix l’edat adulta. Però és molt més que una simple definició de diccionari...

Comença. Posa’t. Creix. Aprèn, sobretot dels errors. Coneix. Estudia. Diverteix-te. Riu. Plora. Amaga’t. Escapa’t. Enamora’t. Il·lusiona’t. Corre. Lluita pel que vols. Guanya. Perd. Desconfia. Fes el que has de fer. Desitja. No prometis si no pots complir. Menteix. Vola. Marxa lluny. Experimenta. Canvia’t de roba dues-centes vegades. Gaudeix. Torna’t boja. Atura’t. Posa els peus a terra. Analitza les coses. Continua. Pensa. Actua. Apassiona’t. No paris. Acaba les coses. Accepta’t. Estima. Estima’t. Escolta. Crida. Salta. Enfada’t. Valora. Aprèn a dir adéu. Recorda. Torna enrere. Abraça. Oblida. Captura els grans moments. Viu!
Els adolescents volem ser més grans del que som, volem que les coses passin ràpid, volem fer volar el temps... però per què? Hauríem d’aprofitar el temps al màxim perquè cada segon que passa no el tornaràs a viure mai més. Tot arriba, cada cosa al seu temps, no et capfiquis ni intentis tornar al passat, si aquest et crida no et dirà res de nou. Viu el present, deixa que les coses vagin passant, ¡CARPE DIEM!

Deixa de fer preguntes...
“Quants cops he de caure per aprendre a aixecar-me ràpidament? Quants cops he de cometre el mateix error per aprendre d’ell? Quan saps si allò que tant desitges no és per tu? I com ho pots saber realment? Per què la gent m’ha de mentir? Per què fan promeses que després no compleixen? És veritat que la vida ho torna tot? Per què no pot ser tothom feliç? Com puc decidir el meu futur si no sé el que faré demà? Què són realment l’amor i l’amistat? M’acompanyaran sempre? Per què tot és tan difícil?!”
Prou! Atura’t! No facis de la vida un camí més complicat del que ja és per si sol. Posa-li ganes, posa-li el cor i deixa’t portar per ell encara que t’arrisquis que te’l trenquin. Lluita pel que vols, corre, ves-hi, de ben segur que t’estarà esperant. No facis més preguntes, a mesura que passi el temps obtindràs les respostes. Per què? Perquè encara que vulguis quedar-te enrere o anar més ràpid no podràs canviar el pas del temps.

“Em sento sola... Per què ha hagut de marxar?”
A vegades hem d’acceptar que hi ha persones que marxen de les nostres vides encara que no marxin del nostre cor. El temps passa i el final li arriba a tothom: pares, avis, gossos, gats, amics, companys... Hem d’aprendre a dir adéu per molt mal que faci, ells no marxen si tu els segueixes portant amb tu. Plora, crida tot el que necessitis per continuar endavant, però continua. Recorda les estones que passàveu junts, els grans moments i fes-ho sempre amb un gran somriure. Mai et sentis sol, passi el que passi sempre et tindràs a tu mateix.

“Amics? Existeixen realment?”
Les persones s’equivoquen, tothom s’equivoca! I tothom té dret a una segona oportunitat per millorar i canviar aquests errors però només ets tu qui pot prendre la decisió de donar-la. Pensa, es mereix aquest gest per part teva? Analitza la situació, és el primer cop que et fa mal? Reflexiona, aporta alguna cosa a la teva vida? Allunya  la gent que obtingui total negativitat en aquestes qüestions i aprèn a decidir qui mereix i qui no. Els amics de veritat són aquells que estaran al teu costat sempre que els necessitis, en les bones i en les dolentes, són aquells que aguantaran els teus mals dies i et trauran un somriure costi el que costi, són aquelles persones sense les quals la teva vida no seria la mateixa i als qui hauràs de conservar.

“Saps què? M’he cansat de fer preguntes. Tens raó. Ja callo, ja callo... Però saps de què m’acabo d’adonar? No he parlat de la meva família! Tinc una família estupenda! Ens barallem, a vegades ens escridassem, tampoc compartim totes les idees i opinions però me’ls estimo. Suporten els meus mals dies com poden i intenten comprendre’m... no és que sempre ho facin bé però ells si que estan des de sempre i sempre al meu costat, passi el que passi. Tantes preguntes, tant pensar i parlar de la vida i no se m’ acudeix dir res d’ells? No seríem aquí si no fos pels nostres pares! I què seria de nosaltres sense el menjar que fa la iaia? La meva vida no seria la mateixa sense la meva família! Espera, un moment... saps el que no he fet? Agrair a la vida per tenir aquesta família i persones com els meus amics al meu costat. Poden passar mil coses, pot marxar la gent que ells continuen aquí: GRÀCIES! A vegades les coses més simples són les millors i donar les gràcies de tant en tant no costa res. Endavant, continuem vivint.”


Raquel Albaladejo
2n de Batxillerat A

5 comentaris:

  1. M'agrada molt la descripció que fas de l'adolescència. El teu escrit m'ha fet recordar la meva, per cert, no gaire llunyana en el temps.

    Rosa

    ResponElimina
  2. No acostumem a pensar-hi ni a donar-hi massa importància però té tota la raó. Realment és aixÍ, i hauríem d'aprendre a seguir endavant amb la gent que sempre estarà al nostre costat i deixar-nos de ximpleríes.

    ResponElimina
  3. Encara que el text estigui molt ben escrit, i amb unes idees en principi molt positives, em sembla un text massa simplificat amb idees molt bàsiques a les que, en la meva opinió, qualsevol persona podria arribar a pensar-les. A mi, personalment, el text no m'ha aportat res, però de totes maneres m'ha agradat mínimament.

    Víctor Nicolàs

    ResponElimina
  4. Em sembla un text interessant. Sobretot els primers 3 paràgrafs.

    4E Kei Juste xD

    ResponElimina
  5. Primer de tot, felicitar-te per aquest premi Raquel!
    Has fet una molt bona descripció i reflexió del que és l'adolescència i a més ho has fet d'una manera diferent, que m'ha sorprès positivament.

    Alícia Roure Brú 4rt.E

    ResponElimina

Aquest bloc només publicarà aquells comentaris que segueixin les normes de cortesia socialment establertes.