dijous, 12 d’abril de 2012

LA BOIRA DÓNA PAS A LA MORT


La nit només acabava de començar. El neguit em feia presoner enmig d’aquella inacabable boira. La cova on era, no aïllava gaire de l’exterior, i de sobte es van començar a sentir sons.
Jo estava molt tranquil, fins que un cop, va fer pujar les meves pulsacions cardíaques. Vaig agafar la jaqueta, perquè en algun moment sortiria d’allà. De lluny veia, una cosa, com si fos una petjada. Tot decidit, vaig sortir. Vaig treure la llanterna, que per sort funcionava.
Es va començar a sentir un xiulet. Els sons eren molt seguits, però, significaven alguna cosa. Vaig il·luminar, el que havia vist, la petjada, i poc més de dos metres més enllà, n’hi havia una altra. El xiulet va parar, i jo cada cop m’anava allunyant més de la cova. A la dreta de les petjades hi havia unes ungles molt llargues, i estaven trencades. El que més por em va fer, va ser que no eren d’un humà.
Minuts més tard, el xiulet va tornar, i a més a més, uns gemecs, com si algú estigués plorant. Vaig quedar-me uns segons quiet, enmig d’aquell enorme bosc. Entre els arbres, que poc deixaven veure, i la boira que gairebé tot ho cobria, va aparèixer una nena. Em va sobtar una cosa. Vaig mirar-la de dalt a ba
ix, a l’arribar a les seves mans, hi havia milers de gotes d
e sang que gotejaven cap a terra. La nena va començar a venir cap a mi. Em volia dir alguna cosa, però no era capaç d’entendre-la. Va estar uns segons dirigint-se cap a mi. En un instant em va abraçar i em va tacar tota la roba de sang. No entenc, com vaig poder deixar que em fes allò.
De sobte va aparèixer una silueta, remarcada per la boira. Semblava una criatura estranya. Cada cop era més gran i venia cap a mi. No sé si m’ho imaginava, però allò era un licantrop!
La nena es va apartar de mi, però el licantrop la va agafar, i va cruixir tots el seus ossos. Jo no era capaç de donar crèdit a tota aquella situació. Vaig començar a córrer com un boig, sense mirar enrere, on segurament m’esperava la mort. En uns segons, es va sentir un tret, em vaig tirar al terra. Després vaig aixecar-me, i vaig veure el licantrop, amb una bala, que li travessava tot l’abdomen.
Érem tots dos sols, fins que, aparegueren dos homes. Els dos duien roba de camp i una escopeta. Em van agafar pel braç i em van preguntar que què feia en aquella zona tan perillosa. Jo no vaig respondre, però em van deixar anar.
Quan marxaven els vaig preguntar que com era possible un licantrop en aquell bosc. El cas és que no recordo el primer que em van dir, però els vaig sentir mormolar “no és el primer, ni l’últim”. Al cap de no res, em vaig adonar que la sang em rajava per la cama, aleshores, a l’instant, vaig tancar els ulls i vaig deixar que actués el destí.

Jordi Burgés 3rC

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Aquest bloc només publicarà aquells comentaris que segueixin les normes de cortesia socialment establertes.