No hi ha paraules, en aquestes paraules

Era un divendres d’estiu a la tarda, quan el mar començava a engolir el Sol dins les seves misterioses i sinuoses  profunditats, deixant que la foscor es propagués acariciant la superfície.

Jo caminava amb agilitat i rapidesa enfonsant els peus descalços sobre la sorra, suau i humida, sentint el seu lliscar sobre la meva pell. La brisa empenyia els meus cabells agitant-los d’un cantó a l’altre. La salabror del mar tenyia el meu gust i el meu olfacte. Ella era d’esquenes, mirant com es ponia el Sol, els seus cabells s’ondulaven ballant al voltant del seu cap. El seu cos era un esbós bell, atrapat pels últims rajos de llum, i envoltat pels seus braços, mostrant certa enyorança i dolçor. Vaig aturar-me a un pam seu, esbufegant, amb el cabell estarrufat (com sempre), amb uns pantalons negres texans, i una samarreta blava amb el dibuix de “pedra, paper, tisores, llangardaix, Spock”. Ella va deixar anar els braços, i es va girar sorpresa. Va mirar-me amb aquells ulls desperts i brillants, d’un verd-castany, mentre es mossegava els llavis. Va llançar-se cap a mi agafant-me amb totes les forces, jo també la vaig abraçar, i tot i que vaig intentar mantenir l’equilibri vam rodar tots dos a terra. Vam tornar-nos a mirar i vam besar-nos mentre la nit ens acariciava amb els estels que brillaven a la llunyania.

Jan Ródenas. 3rB