nimals preciosos, però quan la supervivència s’hi posa pel mig poden ser molt agressius i perillosos, com gairebé qualsevol altre animal, (fins i tot un humà). Això em va fer soltar una rialla, recordant que perillosa era la meva cosina quan s’enfadava. Va ressonar per la cova, i em va tornar com a resposta un gemec desesperat, provinent de l’interior, era un so esgarrifós, que es retorçava fins a transformar-se en un xiscle, acompanyat del ressò de cops i moviments bruscos. Vaig tapar-me les oïdes , i al cap d’una estona vaig veure que el so no avançava cap a la meva posició, sinó que seguia retronant a l’interior de la cova. Ignorant el tremolor de les meves cames i la suor freda que em regalimava per l’esquena, vaig caminar endins, atret per aquells xiscles que semblaven d’un sofriment insuportable, deixant enrere les meves petjades sobre la grava mullada. Vaig començar a notar l’olor, una terrible olor a mort, a sang... Tot i el fet de tenir l’estómac regirat, vaig seguir avançant. El crit va començar a pujar de to, fins que es va sentir un cruixit sec . Ja no se sentia cap soroll, només un tens silenci que feia recordar que a l’exterior encara plovia. Aleshores vaig sentir que alguna cosa s’arrossegava pel terra, un esbufec i una respiració greu i agitada, semblant a la d’un porc senglar , que s’endinsava encara més en les profunditats de la cova. Vaig fer tres passes endavant i em vaig trobar amb el cos d’un ós enorme, amb les conques dels ulls buides, de cara allargada i dents afilades que jeia mort a terra, i ben mort, duia una queixalada que li obria la panxa, deixant al descobert les costelles, l’estómac els intestins... Vaig tapar-me la cara, i vaig mirar cap al terra, amb el cor accelerat i a punt de plorar. Entre els dits de la mà podia veure que un bassal de sang m’arribava als peus, vaig fer dues passes enrere, i vaig topar amb alguna cosa calenta i peluda, de sobte se’m van esbullar els cabells en notar aquella respiració ronca al meu clatell, i em vaig posar a vomitar, mentre les llàgrimes em queien per les galtes i notava una freda punxada que em travessava l’ànima. Jan Ródenas.
