dijous, 7 de maig de 2015

Màgia melanímica

Aida Casanovas i Oliveras, 4t d’ESO E

Edició de Fatoumata Camara 3r A

Tal i com molts de nosaltres haurem pogut observar alguna vegada a la nostra vida, hi ha animals, com per exemple el cas que tractarem avui dels conills Himàlaia i els gats siamesos, que tenen determinades parts del cos més fosques que la resta, i que coincideix que són en general zones més externes, com ara el musell, les orelles, la cua i la part baixa de les potes.

Això és degut a la melanina, un pigment que trobem habitualment en els éssers vius, tan vertebrats com invertebrats. En el nostre cas, el dels humans, el trobem principalment en els melanòcits de la pell (glòbuls blancs que protegeixen el cos de microbis invasors), tot i que també és possible trobar-lo en altres parts del cos com als cabells o als ulls. Malgrat tot, cal tenir en compte que el cas dels animals i el dels humans és molt diferent. La melanina és un component molt important, ja que absorbeix les radiacions ultraviolades que ens arriben del Sol. De fet, està estimulada pels mateixos danys del DNA produïts per aquestes radiacions, i que condueix a un desenvolupament retardat del bronzejat.

I en la vida quotidiana, fàcilment hem pogut observar algun cop com quan deixem una fruita tallada o madura en contacte amb l’atmosfera es torna d’un color més fosc. Aquí ens trobem igualment davant d’un assetjament per part de la melanina.

Així doncs, en el cas d’aquests conills i gats, les zones més pigmentades són les externes i a la vegada les més fredes. Per aquest motiu és normal preguntar-se si el fet que la temperatura hi sigui més baixa, pot tenir alguna cosa a veure amb el color fosc. Per comprovar-ho es va realitzar una experiència amb un conill Himàlaia, sobre el qual s’hi va aplicar durant un cert temps un dispositiu fred, en un tros del llom que havia estat prèviament lliurat de pèl.



L’objectiu era demostrar que si no ens equivocàvem, en teoria, a la zona on s’hi va aplicar el fred, quan hi tornés a créixer el pèl novament, aquest sortiria de color negre com en les potes, cua, musell i orelles. L’experiment va sortir exactament segons el previst. Però encara quedava un misteri per a resoldre: el dels gats siamesos.

Els gats siamesos neixen totalment blancs i és a mesura que passen els mesos (uns 3 o 4) que el pelatge comença a adoptar el to característic dels adults. D’aquesta manera doncs, ens trobem davant d’un cas semblant però una mica diferent al dels conills.

En el dels gats siamesos, la conclusió que se’n pot treure és que ja des d’abans de néixer, fins que es produeix el canvi de color és un període en què els gatons estan en contacte amb el cos de la mare protegits per la seva escalfor corporal. I és justament això el que impedeix que el desencadenant de tot plegat, l’enzim (substància proteica) anomenat tirosinasa es desperti i tot oxidant l’aminoàcid tirosina, puguem observar com la melanina enfosqueix el pèl.

Per acabar podem resumir-ho tot de la següent manera: quan la temperatura és adequadament baixa és possible la manifestació del gen de la tirosinasa, que indueix a la producció de la melanina.

Com a curiositat podem afirmar que originàriament, els siamesos eren gats de color negre. I encara
avui n’hi ha molts que ho són. Pel que fa els altres tenen una variant mutant del gen que fa que no acabi de funcionar correctament. El que passa doncs és que aquest gen únicament funciona bé i fabrica el pigment si la temperatura és prou baixa. Si no és així el pigment es pot fabricar només en les zones del gat que estan més fresquetes. I si el gat viu a l’aire lliure, quan arriba l’hivern i la temperatura ambient baixa, la zona on hi ha la proteïna funciona correctament i que fabrica pigment és més gran. El resultat: el gat s’enfosqueix.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Aquest bloc només publicarà aquells comentaris que segueixin les normes de cortesia socialment establertes.