dimarts, 11 de març de 2014

Tenim ànima o només desitgem tenir-la?

Maria Reyes (1r Batxillerat)






Un cop, un amic em va mirar als ulls i em va dir que volia veure si jo tenia ànima. La meva reacció va ser de confusió, realment mai m’havia parat a pensar res sobre l’ànima, ho veia més per a la gent supersticiosa perquè al cap i a la fi no era un dels temes més habituals en les meves converses. L’altre dia no recordo com, però vaig plantejar-me la possibilitat de tenir ànima i em vaig adonar que el concepte d’ànima pot ser molt relatiu, ja que depèn de les creences i supersticions de cadascú. Quan personalment parlo i em qüestiono sobre la presencia d’aquesta en un individu és, perquè de fet, tenir ànima no està demostrat científicament i això fa que s’obri un ampli debat sobre aquest tema, ja que més aviat crec que és de caire dogmàtic i personal. Amb això vull dir que cadascú té les seves pròpies opinions i que es normal que no s’arribi mai a cap acord.
Plató va arribar a la conclusió de que les ànimes són immortals, però, i si no en tenim? I si Plató només va creure que havia trobat la resposta encara que potser nomes era la que realment satisfeia la seva necessitat humana i no la que realment era la que havia de trobar (“certa”)? I si les ànimes només són objecte de les nostres pors? Una excusa per no assumir que tot s’acaba, que té un final? I si...? I si..? Només se m’acuden més de mil preguntes per resoldre, i cada cop estic més perduda.
Tot i això, jo crec que la gent que creu (creiem) en l’ànima ho fem per no “acceptar” un final després de la mort, ja que a mi personalment m’espanta moltíssim el fet de que arribi un dia en el que no senti res, en que tampoc sigui conscient, en el que dormi eternament. El fet de tenir ànima és, doncs, per dir-ho d’alguna manera, per tenir una visió més esperançadora, de confiar en que tot no s’acaba amb la mort, amb la vida a la Terra, sinó és tenir una flama encesa al cor que ens fa creure i confiar en que res té un final, si més no, de poder tenir consciència en el més enllà, de conservar alguna  petita part de mi per sempre. El fet preguntar-se sobre tenir ànima o només desitjar-la és el que em fa pensar sobre les meves creences, sobre la certesa de la pregunta o de com amago les pors. Em passaria el dia preguntant-me i buscant respostes, intentant coneixent-me a mi mateixa per saber si estic utilitzant algun mecanisme d’autodefensa. Totes les preguntes que em faig són poques, però almenys em permeten arribar al punt de satisfer la meva necessitat humana de trobar explicacions, tot i que sempre m’acabo preguntant quina resposta és la que vull sentir, saber o conèixer. Tornant al tema, per mi el fet de creure que tinc ànima és un alleujament tot i que alhora sóc conscient de que res del que se o crec és segur, però realment necessito confiar en que dins meu hi ha una cosa que mai desapareixerà.
En conclusió, considero que les persones que creiem en l’ànima és perquè tenim l’esperança de tenir-la i poder continuar després del final humà i  que més que un fet real és una necessitat que volem creure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Aquest bloc només publicarà aquells comentaris que segueixin les normes de cortesia socialment establertes.