La meva amiga Paula

Un dia la Paula entrava per la porta del menjador. Era el primer dia que es quedava a dinar.

Caminava a la seva manera, tan elegant i tan peculiar. Jo, quan la veia de cintura, ja sabia que era ella per les coses que feia i el seus moviments de cintura i la manera com agafava els amics. Seguidament va anar cap on era jo i em va donar dos petons i una abraçada molt afectuosa: ella és així. Des de finals de curs que no ens vèiem.

És guapa. Té els cabells llargs, rossos i una mica ondulats. La seva cara és rodoneta i bufona. Té uns ulls petits i marrons, porta unes ulleres liles molt maques. El seu cos està ben cuidat, amb unes cames llargues, amb alguna picada de mosquit. Tota ella és espectacular.

Per mi és molt simpàtica, agradable, agraïda i una persona de qui et pots refiar. És una de les meves millor amigues. Té coses molt bones, però també com tothom té el seu punt negatiu com, per exemple, que a vegades s'enfada molt fàcilment o per bestieses, tal com jo.

Quan estem juntes, sempre estem de xerrameca. Entre nosaltres sempre hi ha alguna cosa de què parlar. També, com totes les amigues, discutim, però sempre ens acabem perdonant i rient.

Entre nosaltres dos sempre hi ha coses que concideixen com, per exemple, a les dues ens agrada jugar a bàsquet, el jocs de cartes, sobretot, el pòker. Sempre juguem juntes, i quasi sempre acabem guanyant. Bé, com totes les amigues, ens estimem molt coincidim amb moltes coses.