Tenim personalitat?

Marina Albert (1r Batxillerat)

“Cada persona és única”. Quants cops hem sentit a dir això? És cert, cadascú de nosaltres té una forma de ser o una altre que creiem com a pròpia, però si ens  parem a pensar-hi, ens podem adonar de que no és així.
Tot comença el dia en que naixes. Des del primer moment ja t'estan organitzant la vida, planificant-te-la, dient el que has de fer i el que no, et posen el nom...el nom hauria de ser una cosa que et posessis tu, és el que et defineix i potser ni t'agrada. Tothom et dirà així la resta de la vida. Amb això vull dir que t'acabes tornant, ho vulguis o no, en una versió més jove de la teva mare o del teu pare, ja que és el model a seguir més proper que tens i t'han educat amb els seus valor i la seva forma de pensar i per tant t’ho ha acabat transmetent.
Després també hi ha el teu cercle d'amics, o la societat en general.  Tu penses que t’agrada una cosa que els teus amics també els agrada però possiblement només t’estàs autoconvencent d’això inconscientment i que si haguessis nascut en un altre lloc del món i tinguessis uns altres amics ho odiaries. Ens ha passat també allò de que quan es posa de moda una peça de vestir (per exemple) no t'agrada o ho trobes lleig, però després de veure-ho a molta gent ho acabes comprant. Et pot semblar divertida una persona i t’agrada la seva forma de ser i potser tu no te n'adones però t'influeix i quan estàs amb aquella persona actues de forma semblant a ella igual que, en general, amb les companyies en que et puguis trobar en cert moment. Gent que trenca els esquemes i diu que vol tenir una personalitat única i una forma de vestir poc comuna, en realitat també està seguint una altra moda, menys freqüent però existent, i per tant ja deixa de ser única. Sempre.
La nostra personalitat, el “jo mateix” és llavors fragments de la personalitat de les persones que ens envolten, encaixades com un puzle i per més que ens esforcem a ser completament únics és impossible.