ELS NENS DEL COR

Era fosc, la lluna i les estrelles s'amagaven darrere dels espessos núvols, gràcies a la llanterna que duia la Júlia a la motxilla vam poder arribar a l'església abandonada que es trobava als afores del poble.
 la meva àvia sempre m'explicava històries de terror sobre aqueslla sinistra esglèsia. Feia poc, la Júlia i jo, que normalment passejàvem a prop de l'esglèsia, esoltàvem com les campanes replicaven i la remor de nens cantant era molt estrany, ja que feia temps no hi anava ningú, per aquesta raó vam voler investigar aquella nit.
Vaig empényer la porta i amb un grinyol, a poc a poc, la porta de fusta desgastada pel temps i plena de forats petits, fet pels corcons, va deixar al descobert l'interior de l'església, plena de figures que ens observaven intimidant-nos i com ens hi endinsàvem. Fascinada per l'església, observava amb curiositat els petits detalls, la Júlia era molt poruga i no se separava del meu costat, de sobte es van sentir unes passes al pis de dalt, la Júlia em va agafar el braç i amb un dit als llavis, li vaig fer un gest de silenci, ja que no volia, que l'autor dels passos se n'assabentés que hi érem allà, vam pujar per les escales de fusta mab sigil, quan ja hi érem a dalt van començar sonar les campanes, se'ns va posar el cor a mil per hora, a continuació es va escoltar el cant dels nens, ara al pis de baix. vaig agafar la motxilla de la Júlia per agafar alguna cosa per defensar-nos si hi hagués algun perill, vaig començar a remenar i vaig trobar en l'estoig, entre els colors de fusta, un cutex i unes tisores esmolades, jo em vaig quedar amb les tisores i la Júlia amb el cútex, va ser quan vaig sentir com algú em tocava l'espatlla, i no era la Júlia perquè ella era al meu costat, em vaig girar sobtada... era un noi amb la cara pàl·lida, llavis vermells com la sang i uns ulls brillants negres com aquella fosca nit. Abans que poguéssim cridar, va dir amb una veu tenebra:
 -Qui sou? Si sou enviades pel dimoni aquest cop no podreu acabar amb nosaltres, ara som més forts i poderosos!- La Júlia i jo ens vam quedar bocabadades, llavors vaig dir:
 - Tu qui ets i que fas aquí? I per què dius aquestes bogeries? Nosaltres només haviem vingut a l'esglèsia, ja que feia uns dies semblava que hi hagués nens dints cantant i les.. No sé ni per què t'explico perquè estem aquí, si no sé ni qui ets, ni què fas aquí!
 - Sóc un nen del cor, fa 400 anys que vaig morir junt als meus companys, per culpa d'unes bèsties poderoses enviades pel dimoni... però ara que hem tornat ens en venjarem!
 - Ets..un...fan...fantasma?- va dir la Júlia tremolant
 - Sí i ara que ho sabeu tot, no podeu escapar, ara formareu part del nostre exèrcit... La Júlia i jo vam començar a correr cames ajudeu-me per les escales i quan ja hi érem, a la porta... una noia amb rínxols d'or se'ns va apropar i ens va injectar una mena de líquid blavós, vam intentar escapar però, era massa tard...i ja...érem un d'ells.

                                Cristina Edo 3r d'ESO C